CRÍTICADEARTE
Adrià Julià
Ara per ara la persona més ben posicionada per relatar l’actualitat de l’art contemporani al nostre entorn és el curador i crític Valentín Roma. Ha estat renovat com a director de La Virreina Centre de la Imatge de Barcelona. En la presentació del seu programa expositiu per als propers anys, va proposar un estol d’exposicions on s’inclou aquesta coproduïda amb La Panera d’Adrià Julià Una flor blanquíssima. Roma incorpora a la seva mirada al present algunes recuperacions del passat que, com ell mateix va apuntar, arribava a la figura de Josep Iglésias del Marquet, a qui dedicarà una merescuda revisió.
D’Adrià Julià no podem dir que sigui un artista emergent, ja que la seva trajectòria és ja molt àmplia. Nascut a Barcelona el 1974, ha desenvolupat una recerca sobre la imatge a través d’instal·lacions que incorporen sempre vídeos, fotografies o projeccions.
Li interessa la història d’aquests mitjans i la recepció en el públic en els diferents períodes, i com aquesta es percep actualment. Viu actualment a Los Angeles i és professor a la Universitat de Bergen.
Amb anterioritat s’havien vist treballs seus a Tabakalera de Donosti, a la Fundació Miró de Barcelona i a la Fabra i Coats. En totes aquestes instal·lacions hi havia sempre present el llenguatge audiovisual com a formalitzador de les seves intervencions en l’espai.
El projecte de La Panera de fet són dues instal·lacions en una mateixa. Damunt la pantalla que centra l’espai de la planta superior de l’edifici es projecta Popcorn, que és un llargmetratge del 2012, i que ja s’havia vist en un format més documental.
Té una durada de 90 minuts i l’Adrià Julià va aprofitar una filmació ja existent de 12 segons, fet per una empresa californiana especialitzada en càmeres ultraràpides. El tema és un gra de panís que explota fins esdevenir una crispeta.
Una imatge tan comuna com és la d’aquest esclat fa reflexionar en moltes direccions... La de la crispeta com a habitual en totes les sales de cinema, la de la narració cinematogràfica que assoleix un ritme nou, ja que en aquesta llarga durada difícilment es pot percebre el que realment passa si no tens la paciència de restar dret els 90 minuts, i –important– la qüestió del panís, que era un cultiu indígena precolombí que, finalment, ha esdevingut universal.
Referència a la colonització i al bagatge que comporta un simple gra de panís. Popcorn havia tingut ja el seu recorregut i és aprofitat ara per ampliar les seves lectures.
A la paret que dona pas a la instal·lació hi pengen dos cartells que anuncien el llargmetratge, en l’edició del 2012 i en la present.. La instal·lació central duu el nom d’America’s Seethearts, on reflexiona sobre la desaparició dels cinemes tal com els coneixíem. La pantalla és al mig, visible de tots els costats, i el terra és acotat per la moqueta i el terra que l’artista ha recuperat d’un vell cinema, disposada de manera que als extrems, quan topa amb les parets de la sala, no acaba d’encaixar i es cargola.
A cada extrem uns grans altaveus que emeten un soroll amplificat que sembla el de la mateixa crispeta en fase de metamorfosi. El visitant recorda el so extrem dels cinemes, la foscor, els terres, i una projecció on passa tot amb un temps excessivament alentit.
L’al·legoria del cinema esdevé també una metàfora dels espais delimitats, aquí el cinema, però podria ser també el de la narració, el de l’art, amb elements habituals que, de cop, tenen altres lectures. .
No passa res, però sabem el que passarà, i trobem un espai temporal dilatat que ens fa pensar en més elements narratius o discursius més enllà del que s’espera que passi. Tot això s’esdevé mentre el visitant recorre l’espai, però també quan marxa, intentant comprendre l’estructura de la proposta.
Evocant un passat de la narrativa cinematogràfica i del ritual de les sales de cinema, sembla que l’artista vol incitar a la revisió de les funcions del fons i de les formes dels audiovisuals, de l’art mateix, o de la cultura entesa des de la contemporaneïtat.
