CRÍTICADEARTE
Art en guerra
El Museu Nacional d’Art de Catalunya dedica noves sales de la col·lecció permanent a l’art i els artistes del període de la Guerra Civil. És un acte de justícia, ja que el que va passar en aquells tres anys s’ha revaloritzat en la mesura que ha crescut l’interès dels historiadors pel cartellisme, per l’activisme del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, per la incorporació sobtada d’una temàtica inhabitual en els pintors i els escultors, i pel pes del Pavelló de la República a l’Exposició de París, on es va mostrar el Gernika de Picasso al costat de centenars d’obres d’altres creadors compromesos amb el bàndol republicà.
No diríem que s’havia passat de llarg, o que la simplificació era obligada d’aquest episodi, però sí que és veritat que cal reconèixer el valor d’aquests artistes, els seus noms i cognoms, i posar-los de nou en valor, ja que la majoria van acabar escampats pel món, amb un llarg exili que va dur-los més enllà de les nostres fronteres, a França, majoritàriament, però també a Sud-amèrica, els Estats Units o Rússia. Parlem majoritàriament d’artistes joves, encara per fer, que s’afegiren, obligadament, a l’expansió de l’art català pel món.
Els artistes no sabien ben bé com organitzar-se els dies posteriors a l’esclat de la guerra. Tots volien col·laborar d’alguna manera, però no hi havia organitzacions que canalitzessin les seves inquietuds. N’hi va haver que immediatament s’allistaren per anar al front, majoritàriament els vinculats al POUM, que eren els surrealistes, com Viola o Remedios Varo, però altres crearen sindicats d’artistes, majoritàriament els que esdevingueren cartellistes excepcionals com Fontserè.
El Comissariat va desenvolupar una gran tasca de divulgació, que comptava amb el suport de fotògrafs i cineastes. Les exposicions i els salons es continuaven organitzant a Barcelona i als baixos de la plaça de Catalunya s’exposava l’obra de tots aquests artistes i no sempre amb temes ja relacionats directament amb la guerra.. El Pavelló de la República a París va ser un gran esdeveniment de projecció internacional, i el Gernika li va donar la dimensió pretesa, però allà mateix hi havia tot un estol d’obres d’autors que se sumaven a les de Miró o Juli Gonzàlez. La voluntat del MNAC és precisament acostar-se a aquests autors menys popularitzats, que representen el compromís i a la vegada són el testimoni visual dels fets. En aquestes sales noves s’exposa l’escultura Lleida, d’Apel·les Fenosa, que representa el bombardeig de la nostra ciutat i l’impacte que va tenir especialment al Liceu Escolar.
L’obra representa la mare amb la nena morta a la seva faldilla mentre intenta tapar-se la cara de dolor, una iconografia similar a la de la mare del Gernika de Picasso, que du també la filla morta al seu braç.. Tot això s’ha viscut fins ara amb la presència encara activa dels sentiments de la nostra guerra, però ja és el moment de considerar com excepcional l’art en període de guerra, contra la guerra mateixa, per aclarir el que de rellevant té més enllà dels pamflets i dels missatges puntuals. La Guerra Civil espanyola va significar el punt exacte en què les avantguardes, que cercaven la utopia, s’havien de comprometre socialment. Per als surrealistes era el pas definitiu, el pas a l’acció.
Del que ha quedat en podem treure ja conclusions, celebrar els noms i les obres que han de perviure, que depassen aquelles dates per esdevenir testimoni del s. XX, d’una època crítica, en què l’art ja no podia ser endogàmic, i calia fer un pas d’activisme social. Així va ser, i ocupa un espai específic en la història del nostre art.
Va durar el temps de la Guerra. Després, l’exili, i tota aquesta iconografia va mantenir-se un temps fins que l’informalisme va fer-nos creure que no hi havia sortida, que després regnava l’existencialisme i el buit, el no-res. Ara ho entenem millor, i el MNAC fa un gran servei per posar noms i cognoms a una generació estroncada.
