Metafísiques de la fragilitat

Lleida és el marc ideal per a aquesta mostra de tesi que la Pilar Parcerisas ha organitzat a la Fundació Vallpalou sobre les Metafísiques de la fragilitat de l’avantguarda a l’art conceptual, que posa en relleu la figura de Leandre Cristòfol com a exponent màxim d’aquest fer escultura amb elements al límit de la perdurabilitat.

La seva obra respira el batec del seu temps, del mestratge d’Àngel Ferrant, però inaugura un fil conductor que ens arriba al present, fins i tot a l’art del concepte, que a Catalunya va ser especialment prolífic. La mateixa Pilar Parcerisas ja havia desenvolupat aquesta mirada objectual dels artistes conceptuals a la seva exposició sobre L’ art conceptual a Catalunya, i a la secció de la mostra sobre L’Avantguarda de l’escultura a Catalunya.

Ara dona un pas més, ampliant la cronologia sobre l’abans i el després. Entre Cristòfol i els conceptuals fixa la seva atenció en Moisès Villèlia i Antoni Tàpies i, després de l’era del concepte, recorda com la generació d’escultors dels anys vuitanta va connectar amb aquest esperit pobre.

Ho il·lustra amb una fotografia que apareix en el catàleg amb Cristòfol i Joan Rom el dia de la roda de premsa, precisament, de la mostra sobre l’avantguarda de l’escultura catalana. Molts d’aquells escultors celebraven conèixer Cristòfol i el grup USQUAM, que incloïa Ramon Guillen Balmes, present en aquesta mostra, que va editar una revista dedicada exclusivament al nostre escultor.

L’exposició no passa per alt el fet que a Lleida hi va haver també la Petite Galerie i que la generació de l’Àngel Jové, Silvia Gubern i Antoni Llena hi varen exposar sovint. Ho recorda amb la singularitat de l’Antoni Llena, que després d’aquella mostra que hi va fer amb només les ombres de les escultures, ha mantingut aquesta fidelitat a creacions subtilment fràgils.

El més interessant d’aquesta panoràmica ha estat la inclusió de tres autors que habitualment no figuraven en reflexions semblants: Marga Ximénez, Ricardo Calero i Xavier Déu. En aquest sentit, la Pilar Parcerisas obre el focus i ens convida a aturar-nos en aquests noms.

A Marga Ximénez la coneixíem també per les seves col·laboracions amb Carles Hac Mor i Benet Rossell i per la gestió de l’espai MX Espai, que va crear amb Nora Ancarola. Les seves obres, en què incorpora draps vells, teixits amb memòria, i fustes velles, agermana la fragilitat dels materials amb la de la vida i el pas del temps.

Ricardo Calero és un artista radical i poètic a la vegada, capaç de cremar part de la seva obra i transformar-la en cendres per enviar-les a les autoritats culturals com a crítica per la seva deixadesa. Presència i absència, buit i ple activen una obra polimòrfica poeticovisual.

Finalment, Xavier Déu, amb unes obres amb pedres i varetes de ferro embolcallades amb uns plàstics rígids que adopten formes volàtils, aèries, que donen forma a un contrapunt variant enfront l’element corpori.

Una exposició de tesi, amb proliferació d’obres i autors, documentada amb un bon catàleg a Lleida, és motiu d’optimisme. Més encara quan ens evoca l’estimat Cristòfol que, com Crous, estava convençut que “no s’ha de llençar res que no puda”.