CRÍTICADEARTE
Isabel Barios Ibars
He visitat diverses vegades aquesta exposició que l’Anselm Ros ha programat a la Gòtika de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Hi ha molt més del que es mostra i volia entreveure si la proposta és més visual que poètica, més narrativa que plàstica, o més antropològica que mitològica.
L’artista té una doble formació, artística i d’infermeria, i aquesta doble disciplina ha assolit amb la pandèmia una rellevància inesperada.
A les reunions de museus es parla de com l’art pot ajudar els col·lectius vinculats amb la salut, no només els malalts, sinó els mateixos professionals de la salut. S’han fet experiments per detectar una nova funció dels museus envers aquests.
Isabel Barios en parla, de la mort i de la vida.
Comença amb una narració dual, del vell pare que s’alimenta de la llet de la seva filla fins a la mort, i d’un nadó que no pot ser alletat, ja que cada nit una serp xucla la llet materna i posa la seva cua als llavis de l’infantó, que acaba morint per l’engany. Aquest començar de l’exposició plana com un enigma antropològic que remet constantment a la interpretació del que veus, litografies, textos, en què sempre hi és present un pit-muntanya i una serp sinuosa, i les paraules, textos que són cal·ligrames, poesia visual.
La poesia pren així un protagonisme nou, ja que ara ja no és el mite o l’enigma, sinó l’aproximació que es fa de la vida i la mort poèticament, o el viure i discórrer, amb pedres, aigua que cola, gerros que s’esmicolen, veus que parlen, però reciten, projeccions, instal·lacions, fotografies.
El discurs és visualment postmodern, tot i que moltes de les obres són litografies emmarcades, però hi ha la dominant de la imatge. Els gravats, emmarcats, incorporen textos, paraules, i les projeccions i fotografies van acompanyades de textos.
La paraula finalment esdevé vehicle de tot el que acull l’espai.
La paraula com a narració, com a eina principal del subjecte, que és l’autora.Tot això té una gran complexitat que no es percep en una visita apressada a l’exposició, per això convida a tornar-hi, o a repensar el que has vist. Colpit pel vell que mor sense nodrir-se de l’aliment de la filla, i del nadó, vida i mort semblen acotar la mostra, que, a més, té per títol El calostre, però a l’interior tot és més difús, hi ha més esperança, més natura, més alternativa, com aquesta aigua que es mou, que avança, i que no podem atrapar amb les mans.
L’espai en què es presenta l’exposició és l’oportunitat que la institució dona als artistes emergents.
És una manera de fer visible el que ara hi ha de nou a Lleida. Isabel Barios Ibars ha fet ja una trajectòria en els circuits que promouen l’emergència.
La veiem ara per primera vegada expressant tot el que vol dir, que és molt, i que finalment té una bona part de plasticitat, però necessita que l’expressió esdevingui poètica, i per això es fonamenta en la paraula i en el text.
