“Deus sive natura” (Spinoza)

Array

E

l filòsof panteista per excel·lència, Spinoza, amb el permís d’Heràclit, ens diu que Déu és en la natura. En el darrer poemari de Tònia Torrelles (Vilanova de Segrià) he d’afirmar que aquest esperit de Spinoza amara el llibre.

Si llegiu atentament veureu com es fa present en la seva alta poètica, i també en els colors, en els ocells, alguns de propers com les orenetes i d’altres amb una càrrega simbòlica important com l’albatros, que ens evoca Baudelaire, en els dos-cents anys del seu naixement. Però de manera especial ho observem en les flors que van tenyint el llibre d’una força cromàtica que sembla que estiguis contemplant un quadre de Van Gogh quan pintava a la Provença.

En mig d’aquest paisatge, la veu poètica ressona com un cant d’una sibil·la que ens ofereix una mirada molt personal al pas del temps i a les estacions de l’any. Aquí hi trobareu dicotomies com la nit i el dia, el sol i la lluna, que ens acosten l’imaginari grec que també ressegueix el llibre. El lector atent hi veurà la força del món apol·lini i el dionisíac, el seny i la rauxa, la força del masculí i el femení. No hi ha res gratuït al seu llibre.

Voldria fer una digressió arran dels símbols que utilitza perquè n’hi ha un que no és habitual en lírica, la sabata. Aquesta és arrelament i força, és símbol de la supervivència humana, és mitologia en les sabates alades d’Hermès, missatger dels déus, però també és literatura en la Ventafocs, el gat amb botes, en la màgia dels germans Grimm, i per a la Tònia Torrelles són dansa, arrelament, força, i trepitgen fort en els missatges de vida que es desprenen dels seus versos.

Els temes eterns de la vida humana també formen part d’aquest corpus poètic com ara el pas del temps, que es reflecteix en les estacions de l’any, l’amor, l’enyorament, la força del somriure, i elements com el mar: “...pentina’m les onades perilloses...”, l’albada, el vent, que dona un to inquietant en els versos.

No només això és la poesia de la Tònia Torrelles, sinó que també ens cal dir que es tenyeix d’una profunda espiritualitat que, com un fil discret i suau, va teixint l’obra.

La visió de l’ànima de Plató es debat en els seus versos, i aquesta espiritualitat s’empodera de manera especial en la figura de l’arbre, símbol del transcendent. L’arbre esdevé unió entre el món material, amb el seu arrelament, i el món espiritual, amb la seva esveltesa branques amunt, juntament però amb la protecció de la seva capçada i amb l’imaginari màgic del bosc, que pot ser bellíssim i a la vegada inquietant, màgic, esotèric. Arbres com la mimosa, l’ametller, amb les seves flors poderoses: “ja he vist l’esclat de neu dels ametllers...”, o bé: “...i aquell sol perfumat de mimosa...” completen la simbologia del paisatge.

En fi, una literatura que beu de grans panteistes com Rilke i Wordsworth, o de més propers com Pàmias i Maragall. És un poemari de lectura imprescindible, però atenta, perquè si no us perdreu el missatge ocult en els versos. Una poètica alta, digna, tendra, senzilla, delicada, quotidiana, espiritual, lírica i altament compromesa amb la pròpia vida.