Black Celebration Tonight

SHOOTOUT

Un temple derruït. Clic. Una desfilada feixista. Clic. Nihilisme pur. Clic. Un passadís vermell. Clic. Vampirs. Clic. Fantasmes. Clic. Sang. Clic. Murs. Clic. Incendis. El gatell d’una pistola. Clic. L’obturador d’una càmera de fotos. Clic. El clickbait va començar molt abans que se li posés nom. Ja estàvem enganxats a molts clics abans que poguéssim pressionar a sobre d’una pantalla tàctil.Les imatges transcorren veloces sobre el llom d’un atzar acèrrim. Dispares i culls la presa.

Una panoràmica fins a l’horitzó o una radiografia fins al moll de l’os. Potser no pots triar, o sí. Tenen textura de súper-8 o de VHS o de Betamax.

Fes el que vulguis i fes-ho tu mateix.SHOOTOUT són gairebé cent poemes que ens proposen una experiència de la contemporaneïtat arrelada en una trans-tradició romàntica que transita des de Byron & Co, Mister Wilde & friends, fins a Warhol Inc i Genesis P-Orridge Ltd, passant per la Kerouack people. La línia Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, Breton, Man Ray, Georges Bataille també hi és, i força, però de manera més implícita. Els poemes (i el llibre) porten títol en anglès i els referents directament al·ludits són anglosaxons, o sigui que és aquesta fonia la que té més protagonisme.

A més, la banda sonora hauria d’anar encapçalada pel no-sir David Bowie, i estaria ben acompanyat per Joy Division, Siouxsie and the Banshees, Bauhaus, Sisters of Mercy o qualsevol altre artista que estigui touched by the hand of goth, fins a arribar a les barriades més industrials d’aquesta urbs, els caus de NIN o Ministry. Perquè hi ha força truculència en molts dels poemes del llibre, passejades sobre vidres trencats, armes blanques d’alta gamma, sang, molta sang, accidents de cotxe, focs per ser travessats, com en el títol de Lou Reed.Els referents cinematogràfics també formen una bona colla, Fritz Lang, David Cronenberg, David Lynch, Lars von Trier. Més enllà de les aparicions estel·lars d’aquests auteurs, és temptador imaginar-se cadascuna de les escenes del llibre filtrades per una textura de fotograma.

Més o menys velat, filtrat per una pluja negra.M és com es deia un vampir de Düsseldorf. Tal vegada també és un vampir català. Un vampir del segle, d’una part del segle, de determinat segle, construït sobre una tradició/estètica molt específiques. M, el vampir català, només surt de nit, és clar. Passeja per ciutats com Tòquio, Berlín, New York, Xangai, Los Angeles, Nemesi City, Culver City. Armat amb una càmera de vídeo i una càmera fotogràfica, surt a caçar la decadència de la humanitat, tan clara, tan evident, que la troba a tot arreu on dispara la mirada. Sense que li calgui fer gaire esforç. Allà on mira troba de seguida luxe i crim, opulència i mort. El món és un erm, una terra cremada.

Hi viuen vampirs vestits per dissenyadors internacionals. Llueixen complements d’alta costura per si de cas acabessin arribant a la tomba. Per ser els més rics del cementiri.Pot existir un llibre de poesia ciència-ficció/fantasia/terror? Tenim la sort que el panorama de la poesia catalana contemporània proposa als lectors molts tipus de lectures/experiències diferents.

SHOOTOUT podria ser un còmic publicat a Metal Hurlant, 1984, Creepy o Cimoc. Podria ser una pel·lícula que lloguéssim en VHS o Betamax a un videoclub estratègicament ubicat a les portes de l’infern o del purgatori. Del cel també?L’estètica del llibre és excessiva perquè sí, hiperbòlica dins uns paràmetres noir pop.

Si de cas no en tinguéssiu prou amb la profunda voluptuositat de les superfícies exposades, també hi trobareu iròniques semblances entre les desfilades de moda i les desfilades militars (la pitjor violència és la del capital?), o malestar existencialista: “Intentava retornar/a un passat sense por/clavant ganivets sobre parets invisibles/per deturar el temps.” (Diamond doors, pàg. 72). Sempre amb capital letters, i qui gosaria portar-li la contraria si ho vol així? Imagino la humanitat com un munt de gent clavant ganivets sobre parets invisibles per deturar el temps i em sembla una imatge que bé val un llibre de poemes sencer.

Un llibre amb molts daurats, diamants, jade, serps, talismans i emperadrius dragons. També amb perles com “quan la mort esdevé un luxe, tothom paga per morir” (The hell (soundtrack), pàg. 45); reflexions sobre el valor de l’art: “Només el que és fals és art/duplicats” (The art of forgery, pàg. 74); “Tothom volia ser/ el doble d’algú/transformar-se en altres coses/en allò que no pot morir” (Slow down, pàg. 75), al cap i a la fi “tan sols seràs feliç/ si t’oblides de qui ets/ també pots vendre/la teva ànima/ però ningú/ no te la comprarà” (Shangai in flames, pàg. 80).

Només ens salvaran les paraules, i la imaginació, “buscant mons perduts/ que tot i no ser reals/ mai no poden desaparèixer” (Invaders, pàg. 69). Excés i excés i excés, un barroc que ho amaga tot a plena vista: “Sobre la por, el luxe i les tenebres/ sobre la invisibilitat d’un temps inexistent” (Missing time, pàg. 68). El collar de versos porta un fermall de luxe, també, el text “enmig de tanta mort t’amaria a morir, amor”, a càrrec de la poeta Meritxell Cucurella-Jorba, el dígraf del desitx, que ho acaba de deixar tot plegat lligat i ben lligat.Un llibre tan absolutament diferent, tan singular, que brilla com un diamant negre. Per celebrar-lo, en una celebració negra que podria tenir lloc un día cualquiera en Texas.