CRÍTICADELLIBRES
La porositat dels objectes
Edmon, el més gran dels tres, considera que “lo desànim és una forma de derrota. Una altra variant de la por”. El primer capítol introdueix els personatges i apunta el primer conflicte: Anaïs, una periodista, està fugint d’una parella que la maltracta i ha vingut a refugiar-se a casa de l’oncle Edmon, al delta de l’Ebre, dies després que la zona quedés arrasada pel pas del temporal Glòria.
L’acompanya la seva filla Coia, filla d’una parella anterior, no de l’actual, de la qual està fugint. Fa molts anys que no veu l’oncle, però el seu pare li va dir que si mai ho necessitava podia comptar-hi.Després de llegir unes quantes pàgines, el lector ja veu que el que té entre mans presenta una sèrie de trets que el fan un text com a mínim poc convencional. Per una banda, trobem un narrador atomitzat que alterna entre la tercera persona omniscient i anònima al corrent de consciència d’algun dels personatges.
Una aposta tècnicament complicada que l’autor resol amb mestria. El lector no es perd i té la veritable impressió d’estar resseguint amb naturalitat els pensaments dels personatges. Per altra banda, a nivell lingüístic el català estàndard conviu amb l’idiolecte propi de l’Edmon: nascut i criat a Lleida, porta dècades vivint al delta de l’Ebre.
El seu català és de base nord-occidental impregnat d’usos ebrencs. Ambició tècnica, riquesa i diversitat lingüístiques. No comença pas malament, la cosa.I continua.
Continua desgranant la història familiar, estretament vinculada a la història del país dels darrers cinquanta anys. Després de la tempesta es pot llegir com un recorregut diacrònic que engega a les acaballes del franquisme, passa de forma crítica per l’anomenada transició i recorre la democràcia fins al moment en què el temporal Glòria ha arrasat el delta de l’Ebre.Pallisses salvatges de grupuscles feixistes que es dediquen a caçar lliurepensadors com si fossin escenes de La taronja mecànica; polítics corruptíssims que canvien de color amb la mateixa facilitat que hom canvia de marca de iogurts; desastres naturals que canvien les vides de milers de persones. Tot això hi és, però no és una novel·la històrica.
Hi pesen més les experiències íntimes i les idees subjectives que basteixen la construcció de la personalitat dels protagonistes. L’autor –un escriptor amb una trajectòria més que consolidada que fa un pas arriscat endavant– dosifica tanta gravetat perquè en el lector es vagi generant l’oportú horitzó d’expectatives i la sap equilibrar amb comentaris irònics marca de la casa i passatges de gran bellesa i reflexions estètiques.La poesia impregna les pàgines de Després de la tempesta des de les cites inicials, on apareix Zoraida Burgos, de qui s’ha celebrat recentment el seu norantè aniversari. Però el poeta més present al llarg de tota la novel·la és el tortosí Gerard Vergés.En aquesta línia poètica, l’Edmon, tal vegada després de tant citar-lo es deu notar que és el personatge que més m’ha seduït, desplega una seductora teoria sobre com els objectes conserven en la seva superfície, en la seva porositat, la memòria de les persones que els han utilitzat, que els han tocat, i que si escoltem amb prou atenció podem arribar a percebre la petjada que hi van deixar.
És un moment de clímax del diàleg continu entre els tres protagonistes. No hauria estat una mala decisió que la novel·la es titulés així, com es titula un dels capítols, La porositat dels objectes.A la pàgina 255 hi podem llegir que “l’art envellix de manera diferent a les persones”. Tot fa pensar que la novel·la Després de la tempesta anirà envellint a poc a poc i força bé.