Les paraules són el personatge

NARRATIVA

Quan pensem en la Taronja mecànica, pensem en la pel·lícula d’Stanley Kubrick, molt més que en la novel·la d’Anthony Burgess. Ho sabia fins i tot l’escriptor que tantes vegades havia lamentat haver cedit els drets per a la producció de la pel·lícula. En un llibre escrit deu anys més tard que la Taronja mecànica (aquesta és del 1962) titulat La condició mecànica i que no s’ha editat fins fa un parell d’anys, Burgess intenta explicar la veritable intenció de la seva novel·la i les diferències respecte de la història que narra Kubrick en la seva mítica cinta.No entraré aquí a explicar aquests arguments del novel·lista, entre altres raons perquè encara no he llegit La condició mecànica, tot i que penso fer-ho. Intentaré, però, explicar què hi ha, i què no, de Burgess i de la Taronja mecànica a la novel·la Hiperràbia de Ferran Grau.Primer argument, i potser el més valuós:Diu Burgess que “les paraules han de ser personatges de la novel·la”. I aquest és el primer fet constatable. Al llibre del Ferran Grau, i potser aquest sigui el seu valor literari més important, les paraules tenen vida, determinen l’acció, fan de paisatge, ens expliquen l’entorn cultural dels protagonistes i ens condicionen la percepció de la realitat que passa davant dels nostres ulls. Paraules desconegudes, creades amb un codi (clàssic?) com Burgess va fer servir el rus per construir el llenguatge dels seus joves violents i inadaptats.Hem tingut ocasió de llegir novel·les, com ara Revancha de Kiko Amat, on es fa servir un argot marginal per caracteritzar els personatges. En aquest cas, el de les bandes d’extrema dreta violenta i futbolera dels casuals del Boixos Nois. M’ha agradat molt Revancha i m’ha obligat a intentar entendre la violència gratuïta i la realitat de contracultura, o de cultura marginal, on viuen els protagonistes. Hi va haver paraules que em va costar més o menys d’entendre, però no calia un glossari, un diccionari, com a la Taronja Mecànica o a Hiperràbia.Perquè a Hiperràbia s’inventa un idioma, i aquí està la part més important de l’homenatge que el Ferran li fa a l’Anthony. Per explicar una generació, cal bussejar en els seus codis de comunicació.. O inventar-los. Els joves dels anys seixanta vivien amb tedi i desesperació la confrontació amb els seus pares, amb una administració que no els tenia en compte (la majoria d’edat, als vint-i-un anys), que no entenia la seva cultura. Necessitaven incentius a mesura que es reivindicaven com a grup social, com a classe, com una entitat amb una vida que mai abans havia existit. De sobte, després de la Segona Guerra Mundial, els joves esdevenien un col·lectiu amb identitat pròpia, amb gustos, amb cultura, amb formes de diversió diferents a la resta de la societat. El Rock, les drogues, els Teddy Boys o els Hooligans son una manifestació d’aquesta nova forma de rebel·lia, de conflicte i de diferenciació social. Els moviments alternatius, hippies, contraculturals, pacifistes a vegades i violents d’altres, esdevenen ara, finalment, una moda, una forma d’integració dins del sistema, perquè aquest és confortable i tot ho pot integrar.Fins que de nou.. Una nova crisi, una desestabilització social, un descontentament, empenyen els joves a una diferenciació de la resta de la societat mitjançant el llenguatge, la vestimenta, el consum, i la violència com a forma de diversió. Mer entreteniment, pegar i matar per plaer, per diversió.El Ferran ens explica aquella història que tots coneixem. La mort de la sensesostre cremada a l’interior d’un caixer a Barcelona. És periodista i ens vol explicar què passa per sota la pell d’aquells joves per tal de fer una acció tan execrable i fer-ho de forma tan freda, tan insensible. Però no s’atura en la crònica: prefereix construir aquest mon paral·lel, aquest matrix on viuen el Ludo, el Xapa i l’Uri, ple de drogues, d’avorriment, de rutines aparentment lluents, de frustració, d’insatisfaccions i de la necessitat de cercar emocions, satisfaccions, incentius cada cop més extrems, més violents.S’ha de dir, que ningú s’enganyi, que Hiperràbia és molt més que un llibre de true crime. O, per dir-ho d’una altra manera: és molt més un llibre de psicologia social que de crònica negra. L’autor, a través del llenguatge, amb el llenguatge com aquell personatge del qual ens parla Burgess, entra dins dels cervells dels joves avorrits que maten per tedi. El més seductor de l’estil del Ferran Grau és que el llenguatge ens ajuda a entendre que són diferents però de classe bona catalana. Parlen a la seva manera però no deixen de repetir “Què li darem en el noi de la mare” i un munt de frases fetes del català més nostrat. És a dir, les seves famílies són un dels nostres i ells no saben com fer-s’ho per trencar aquest lligam, aquesta mena de cordó umbilical –el llenguatge– que els manté inserits a la cultura dominant. Diu Burgess que el Mal existeix, que no el crea l’art, sinó que, en tot cas, el sublima. També diu, perquè la seva novel·la va d’això, que la bondat ve del nostre interior i que, quan no podem elegir, deixem de ser humans. Ja sabreu que la Taronja mecànica va ser escrita amb dos finals. Un (que va ser el triat per l’editor britànic) on l’Àlex completa la seva teràpia d’Aversió, es cura i somia ser un home pacífic, amb dona i fills (és a dir, es fa gran i ja no necessita reivindicar-se a través de la violència). L’altre final, el que van triar els editors americans (i d’aquesta s’ha fet la traducció al castellà), ignora el capítol 21 de la novel·la i deixa l’Àlex convertit en un inadaptat, sense possibilitat de redempció. Com si, víctima d’una estranya síndrome de Peter Pan, no pogués fer-se gran mai més.Quin és el final triat pel Ferran Grau per a aquesta seva condició mecànica? Ho hauran de llegir, però té molt de tancament de cercle, de reblar el clau, de penediment i de reconeixement, de fer-se gran i petit alhora.