Control de terra a major Tom
Al llibre de poemes Jazz (Proa, 2023), Àngels Gregori es pregunta “Hi ha alguna cosa més útil/ que l’intent de fer surar les pedres?” L’assaig d’Helena Guasch [In]comunicats. La [re]volució de la paraula a l’era digital, premi d’assaig Josep Vallverdú 2023, va una mica d’això, de fer-se preguntes, de mirar la realitat i prendre consciència que una cosa tan vulgar, tan anodina, tan comú, com ser conscient que l’empresa fracassarà no ens ha d’impedir tirar-la endavant. És clar que és impossible fixar de quina manera la invasió de la realitat digital/virtual modificarà, està modificant, el llenguatge, la forma en què els sapiens ens comuniquem. I què? Això no és cap impediment perquè Helena Guasch n’escrigui un llibre. Des de la meva mirada de filòleg, el text és una festa major de poble quan tens quinze anys i tot fa pensar que podria ser que sí, que aquell vespre finalment succeirà allò que fa temps que et ronda amb força. Diria, a més, que algú que porti una motxilla diferent també pot trobar-hi un estany agradable on intentar fer-hi surar les seves pedres. L’autora organitza el material de forma molt ordenada i facilita que qualsevol tipus de lector pugui seguir el discurs. Si no vens de filologia, és igual, seguiràs perfectament un llibre que dispara una fletxa des de l’origen de la capacitat de comunicar-se mitjançant el llenguatge articulat en l’espècie sapiens fins a arribar al moment en què la tecnologia digital/món virtual és tan potent i omnipresent que detona en l’escriptora una sèrie de preguntes clau: què està passant? I ara què? Se situa un dels moments més primerencs del naixement de l’escriptura cap al 3300 aC, quan a Mesopotàmia s’inventa un sistema per registrar productivitat agrícola i impostos associats. Aquesta nova tecnologia, l’escriptura sorgeix del còrtex prefontral dels sapiens i a la vegada hi retorna produint-hi canvis. En l’actualitat, un dels trets característics del cervell humà que els neurocientífics insisteixen a destacar és la plasticitat. Helena Guasch planteja com una de les seves principals preocupacions en aquest llibre un aspecte relacionat amb aquesta plasticitat cerebral, consensuada, validada, segons els científics que s’esforcen a divulgar els avenços del seu àmbit perquè els puguem entendre els ciutadans que no tenim prou coneixement per endinsar-nos-hi directament. L’autora es mostra preocupada sobretot pels efectes que aquesta fase de la diacronia comunicativa pot tenir en el cervell dels sapiens més joves. La pregunta no té una resposta unívoca i clara, és com un intent de fer surar una pedra. Inútil i imprescindible.
