Red Hot Chilipeppers: Himnes i baixada de tensió

Va ser històric. I és que el concert dels Red Hot Chili Peppers a l’Estadi Olímpic de Barcelona va significar el retorn a Catalunya dels grans esdeveniments musicals, els massius i els que apleguen 50.000 persones, després de l’aturada obligada per la pandèmia. Puntuals, els quatre integrants de la banda californiana van sortir a l’escenari per iniciar una d’aquelles improvisacions musicals clàssiques dels Red Hot, pur talent instrumental, amb un públic aclamant, sobretot, John Frusciante, guitarrista original que ha tingut diverses sortides de la banda i que ara ha retornat fins a nova ordre.

Els primers compassos van ser per l’entradeta de Can’t stop, que va fer embogir l’assistència, mentre seguia la traca amb Dani California i Around the World per recuperar el nou senzill, Black summer, i seguir amb la moguda Right on time i Snow. Tot himnes de diferents generacions. Les gairebé balades Otherside i Californication van posar el punt de pausa al recital, que va aprofitar per incloure dos o tres cançons del nou disc, a les quals el públic va respondre amb certa indiferència.

Era la segona part del concert, més apagada i que va acabar amb referències a l’àlbum Blood Sugar Sex Magic i el final indispensable amb Give it Away, que potser va patir la letargia evident del públic. Bisos i una altra balada amb Under the bridge i final amb By the way.

Malgrat l’edat dels Chili Peppers, passant la seixantena, van mostrar poder, múscul i un gran estat de forma. Ho demostraven Flea, un dels grans baixistes de la història, fent el pi a l’escenari; l’assegurança rítmica de Chad Smith, i la màgia i talent de John Frusciante. I també Anthony Kiedis, menys mogut que mai per donar prioritat a garantir la veu i mirar d’evitar els problemes habituals d’afinació. Va ser un concert desigual, amb un inici prometedor i una baixada de tensió que va provocar més d’una desconnexió entre el públic.