CLÀSSICA
Intérpretes: OJC.
Director: Alfons Reverté.
Obras: Primera Sinfonía de Mahler.
Lugar y fecha: Auditorio de Lleida, 23 de octubre
La
Primera Simfonia de Mahler té un inici d’afinació impossible, amb un pedal en el qual els contrabaixos toquen la corda lliure i violins, violes i cellos ho fan amb harmònics. Des de Pitàgores sabem que això no pot afinar-se: violins, violes i cellos no estan temperats com pugui estar-ho un piano, i el resultat és més baix del que es desitja. Sobre aquest pedal inestable han de dibuixar les fustes una melodia molt plana (la minúscula cèl·lula que vertebra tota simfonia, una simple quarta: la-mi). També han de tocar sobre aquesta base borrosa les trompetes, però aquestes ho fan des del camerino per aconseguir un efecte d’eco i poden sonar més brillants sense preocupar-se tant per l’afinació. Aquest inici màgic, que ve a representar l’inici de tot, el big bang, és amb diferència el més difícil en una simfonia en la qual passa de tot. Ho va resoldre amb classe l’OJC, que va incorporar a l’orquestra que exigeix Mahler (6 contrabaixos, 24 violins, 7 trompes. doblant o triplicant la plantilla habitual!) un 20% d’estudiants de la seua Acadèmia. Tothom té reptes en aquesta simfonia: la fusta, en aquest inici llunàtic –i bellíssim–; la corda, en passatges de moltes notes i altres d’un lirisme preciós (el
trio del segon moviment o un fragment del quart que són pura llàgrima); els metalls, en uns corals en pianíssim (des del camerino o amb sordina) o en fortíssim en els quals és difícil que l’afinació no se’n vagi per baix o per dalt, respectivament. La resposta de l’OJC va ser admirable. I no hi va haver trampes. Devia ser alta la temptació de dir als estudiants que no toquessin segons quins passatges, i crec que això no va succeir en tot el concert. Aquests músics precoços no oblidaran el que va ocórrer diumenge. Tocar una simfonia de Mahler és una experiència única, com si en lloc de mirar les
Menines entressis dins del quadre.
