Un síndic de pel·lícula 1

Els meus lectors recordaran quina és la meva opinió respecte a les moltes estructures administratives de l’Estat, que en aquest segle i per les necessitats reals dels ciutadans, sobren, fan nosa, molesten i sobretot, ens costen molts diners necessaris per qüestions més peremptòries. Fa una colla d’anys, en l’inici d’una crisi, que ni de lluny hem solucionat, vaig escriure en aquesta secció que les retallades en serveis bàsics es podien estalviar, retallant en els sumptuaris despropòsits d’una gran quantitat d’organismes que només serveixen per administrar el no-res o pitjor encara, per la jubilació daurada dels que han estat apartats de la primera línia de la política per raons que no cal comentar, per no ofendre esperits sensibles. Organismes creats quan les comunicacions es feien amb carro, avui es mostren obsolets.

Curiosament, alguns partits polítics, apressats per les necessitats electorals, ens proposen la supressió de diputacions, senats, ministeris, consells, organismes, sindicatures, festes i festejos, entre altres muntatges, que després, per raons sempre argumentades per la xarrameca dels desmemoriats, continuen ofenent els que han d’esperar per operar-se o han de treballar 24 hores seguides en una sala d’urgències, posant en perill la seva vida i la dels altres. Una institució que augmenta i es diversifica com els bolets és la de les sindicatures de greuges, car amb la defensa virtual dels milions de desfavorits, els inútils governants creen el miratge de la solució dels nombrosos problemes. El secret és estimular el fàcil titular, com si la solució fos esbravar-se en quatre frases de denúncia, que donin una bufetada virtual al polític i molta adrenalina inútil a l’ofès ciutadà, que almenys, veu la seva queixa pregonada per aquell, que de fet, no és res més que un altre col·locat. Desgraciadament, la bufetada la rep també un col·lectiu de ciutadans, que la fàcil demagògia ha posat en la llista dels delinqüents més assenyalats, quan en realitat són els sacrificats sostenidors d’un sistema cada vegada més injust. L’informe del Síndic de Greuges respecte als purins, conté tanta ignorància, desmesurada demagògia, injusta culpabilització i errònia proposta de solució que mereix un capítol a part.