Potser hi ha esperança

No són pocs els que m’han retret que en aquesta col·laboració setmanal hagi rebut fins i tot l’apuntador. En tots aquests anys i en els centenars d’articles, mai han estat objecte de la meva crítica els homes i dones d’ERC. Potser ha estat perquè no ho han merescut, potser simplement la meva mirada crítica s’ha perdut en els altres, potser han estat objecte de la meva debilitat, per unes sigles, de les quals espero els inabastables somnis d’un esquerrà una mica tronat com jo. Tenia per a aquesta setmana un article on mostrava tota la meva decepció per una Conselleria d’Agricultura, governada per primera vegada per un partit realment d’esquerres. En els temps de modernitat que vénen, on veurem reduir dràsticament el nombre de cotxes circulant per les nostres ciutats, substituïts per vehicles sense conductor, que portaran com a conseqüència el tancament de SEAT, constato amb indignada impotència la nefasta actuació dels responsables de la gestió agrícola i ramadera del nostre país, entossudits a tancar les múltiples fàbriques que, repartides per casa nostra, fabriquen allò que per molta modernitat que s’inventi, seguirà essent necessari i imprescindible per a l’alimentació dels éssers vius.

Jo sempre he vist una finca o una granja com una verdadera fàbrica, petita, però fàbrica. Els pagesos i ramaders de les nostres terres sempre ens han demostrat que han estat innovadors, punters, modèlics i soferts empresaris. La majoria, petits i alguns, els més importants d’Europa. Junts conformen un fabulós entramat empresarial, localitzat, repartit pel territori, exemple en tot el món i creador d’una riquesa que si la sabem respectar, impulsar i preservar ens assegura un futur, quan quasi tota la resta trontolli. De fet, aquestes petites i múltiples fàbriques representen juntes moltes SEATS, en poder econòmic, en nombre de treballadors, en importància estratègica i sobretot, impossibles de deslocalitzar. En aquests darrers mesos sembla que la Conselleria d’Agricultura està disposada a superar el rècord del conseller Siurana, que va aconseguir, fins i tot, mobilitzar en contra el sector de la mel. La incorporació del Sr. Carmel Mòdol em dóna una mica d’esperança i deixo guardat al calaix, espero que per oblidar-lo, l’article d’aquesta setmana.