DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Una espurna d’esperança
En 66 anys de vida he tingut l’oportunitat de viure situacions de tota mena. Si ho has aprofitat llegint, viatjant i aprenent, has viscut i atresorat un sac d’experiència, has descobert milers de persones que han mostrat el millor i el pitjor de la humanitat, has conegut situacions que esperaves i d’altres que ni tan sols somniaves... i, sobretot, has après que ningú és millor o pitjor per les idees que diu defensar. Obras son amores y no buenas razones m’han ensenyat que estava molt equivocat quan pensava que només els meus, els de la meva colla, el meu partit, el meu país, eren els bons i, els altres, exclosos de la meva vida, els dolents. No tot és tan senzill, i els col·lectius amb els mateixos interessos, valors, principis, idees i necessitats sovint no som capaços d’entendre’ns en la defensa civilitzada d’aquests. A principis del segle passat, hi havia un munt de projectes pendents en una Espanya enfonsada en l’analfabetisme, la desigualtat, la fam i la injustícia més ferotge. Institucions com l’Església, l’Exèrcit, l’Administració, la Justícia, la propietat i quasi tota la resta, necessitaven un esforç generós de reforma i modernització. Llavors, El Front Popular va ser capaç de mostrar unitat per guanyar unes eleccions i, en canvi, es va esmicolar a l’hora de governar. Per les escletxes de les diferències, els reaccionaris de llavors dinamitaren tota il·lusió. Posteriorment he viscut les interminables i cansades discussions del perquè i no el com. He vist com persones compromeses desaprofitàvem l’oportunitat d’assegurar-nos un futur millor. He vist com el PSUC esclatava sol. He vist com el PSC té infinitament més exmilitants que actuals socis. He vist com les necessitats del món organitzen mil comuns per no fer ni una sola plataforma guanyadora. Al Parlament, hi ha una majoria aclaparadora amb l’oportunitat de possibilitar un horitzó de justícia, llibertat, república i benestar, entossudida a discutir què són i no como ho fan. Hi ha petites espurnes d’esperança i milions de persones anhelant la generositat dels líders del canvi. Si ho aconseguim, les poques rates de sempre no rosegaran la força de la comuna voluntat de canviar la societat i per primera vegada, els reaccionaris no triomfaran.