Pàmies, un miracle (I)

Conec en Josep Pàmies des de fa una colla d’anys. M’estimo aquest homenot i la seva família, ja que sense aquesta tampoc hauria pogut sembrar tones d’esperança. El conec quan la lluita per les llibertats era sense concessions i sabies que si ell et guardava el cantó esquerre, per allí ningú t’arribaria per l’esquena. Quan no coincidies amb ell, era i és un llibre obert, i per tant, no caldrà interpretar dobles intencionalitats, ni mitges veritats i mai, mai, una mentida. Si li preguntes i, si no ho fas també, sabràs el que pensa, el que creu, el que vol i el que no vol. Necessitaria el diari sencer per explicar les mil i una accions que el fan inigualable. Serveixi per exemple, el fet que com a lluitador incansable, quan la pesta assolava casa nostra i molts ramaders no percebien les indemnitzacions promeses, ell i en Pep Riera varen ésser els únics que no tenint ni un porc, ni estar a favor de la cria intensiva, ens van acompanyar a lluitar per uns drets esclafats, patint detenció, escarni i judici de forma injusta i manipulada. Hi ha moltes raons per estimar en Josep Pàmies i una de les més importants és la que més amaga, encara que si l’has necessitat, l’has descobert en tota la seva dimensió humana. En Josep és un homenot que sota la seva aparença indomable, batalladora, lluitadora... fins i tot, cridanera, atresora una generositat i humanitat sense límits. Per molt que dissimuli, el veus emocionar-se quan t’expliquen la història d’aquella persona que sense conèixer-la de res, va arribar un dia al seu hort, decrèpit, malalt i desesperat, buscant un bri d’esperança. Va deixar el que feia i això, per a un treballador incansable com ell, ja és molt, el va acompanyar al menjador de casa i allí en Josep va escoltar, va comprendre i com sempre, es va fer seu el problema. Després varen parlar, rebent savis consells i recomanacions i finalment, es varen acomiadar amb una forta i llarga abraçada. Un any després, a l’acabar una de les seves xerrades de divulgació per terres valencianes, una persona que no reconeixia per la vida i l’alegria que traspuava, es va aixecar d’entre el nombrós públic i li va tornar l’abraçada, trastocada d’acomiadament per sentida esperança. Divendres que ve els explicaré l’altre insubstituïble Josep.