Estem perdent la guerra

Als anglesos i les seves connexions mundials, els necessitem en una Europa que sigui reconeguda com a potència econòmica, social, política i militar, en un món que ha decidit competir, com sempre, pels recursos escassos i desgraciadament mal repartits entre els seus habitants. El resultat de la segona volta de les presidencials franceses en són una prova.

Les autoritats de la CE, posen a voltejar les campanes del triomfalisme, mentre que la cancellera Angela Merkel s’acomiada amb un sopar a Berlín, del tercer president francès amb el qual ha tingut l’oportunitat de col·laborar, al mateix temps que demana al quart, el flamant Emmanuel Macron, que cooperi pel bé d’Europa. Aquest anuncia que França no s’insereix bé en el disseny alemany, però proclama la seva total conformitat, tot i que hauria d’estar preocupat per les conseqüències que han tingut les males companyies en els resultats polítics de Chirac, Sarkozy i Hollande.

La gran majoria dels comentaristes polítics es fan ressò de l’èxit del nou president francès i del fracàs de la seva contrincant. Jo no ho tinc tan clar, ja que la milionada de vots obtinguts per Marine Le Pen, juntament amb el desigual repartiment d’aquests i una abstenció desbordant, majoritàriament dels desheretats del sistema, auguren que disposem d’un temps mort per rectificar, en lloc d’una victòria definitiva sobre el monstre del populisme aberrant del feixisme. Macron és president amb un programa nacional de transformació social amb nacionalitzacions, jornada de 40 hores setmanals, augments salarials, ajuts a l’habitatge, generalització de la seguretat social, entre moltes altres promeses impossibles, especialment si ho vol fer amb compatibilitat amb l’exigència alemanya de reducció del dèficit francès.

Els proposo la reflexió sobre el que hauria passat a França si la confrontació per la presidència del dretà disfressat de centrista, després de ser el caixer del govern socialista i la banca Rothschild, amb propostes de viure millor i canviar la vida de tots els francesos i la ultra dretana Marine Le Pen, hagués estat una confrontació d’aquesta contra un representant de l’esquerra. No ho sabrem mai, però em temo que vostès, com jo, ens temem el pitjor.