Cul de sac

En el cul de sac hi queden sempre les andròmines, les restes que ningú vol i desgraciadament els problemes irresolubles. Els catalans estem en un cul de sac, el que la barroera Soraya defineix com “la matraca de la independencia”.

El Partit Popular va dinamitar un estatut retallat, impossibilitat i disminuït per donar solucions a la realitat d’una Espanya plurinacional. Ni tan sols l’Estatut que servia per Andalusia o València era permès pels catalans. El Partit Popular va dinamitar les relacions de respecte i dignitat amb Catalunya, quan va intentar, fins i tot, esborrar el nom de la nostra llengua arreu on governava.

El Partit Popular ha dinamitat la nostra empenta econòmica, escamotejant pressupostos al desenvolupament, desequilibrant la balança fiscal i convertint Madrid en el paradís fiscal de tots els defraudadors insolidaris d’Espanya.

Els pressupostos d’aquest any confirmen que són simplement una compra de vot, desgraciadament, no tan sols a canvi d’inversions i competències pels territoris beneficiats, sinó amb prebendes per empreses i sectors econòmics que perjudiquen i molt, la competitivitat i supervivència catalana.

El Partit Popular ha dinamitat les relacions humanes practicant el menyspreu, acusant-nos de comunitat en fallida, quan en realitat tots els euros prestats a Catalunya, en forma de menyspreable caritat del FLA, han estat ingressats d’antuvi amb els impostos de tots els catalans. El Partit Popular ha dinamitat la credibilitat dels catalans a tot Espanya, convertint-nos en el sac dels cops, en els insolidaris desagraïts i el que és pitjor, en els sectaris enemics d’Espanya.

I això, ho ha fet, amb una campanya de desinformació digna dels règims totalitaris. Una cohort de tertulians acompanyats de voluntaris catalans de la Quinta Columna, es passegen per les televisions espanyoles desinformant i tergiversant, sense possibilitat d’ésser contradits, controvertits ni refutats.

Jo parlo amb joves i nens espanyols de vacances per Catalunya. M’agrada preguntar i, el divorci està ja consumat, amb trauma i seqüeles, que mai més seran curades. Jo era un enamorat d’Espanya, i he passat de no comprendre’ls a ignorar-los.

Si això continua així acabarem per odiar-nos i, llavors, no hi haurà aturador per la mútua ràbia acumulada.