Comissaris de rereguarda

Hi ha moltes persones que estem segures que no hi ha aturador en les pretensions sobradament legítimes, enormement anhelades i tremendament necessàries en la consecució de la independència de Catalunya. Res més lluny de la realitat, car en la calculada acció del govern de l’Estat, deixant podrir la situació, s’amaga la perversa necessitat de mostrar a tot Espanya una autoritat que els permeti recuperar el lideratge electoral en franca decadència.

I això només s’aconsegueix amb un cop de força. Mentrestant, la guerra bruta, la propaganda del poder de l’Estat i el silenci culpable de la majoria de la intel·lectualitat espanyola. Són molts els convençuts que els poders de l’Estat seran presoners de l’entorn democràtic de les institucions europees. Altres consideren impossible que s’actuï contra les pretensions d’uns ciutadans que esgrimeixen com a única arma una papereta de vot.

A quasi tothom li sembla increïble que una majoria d’espanyols es suïcidi actuant en contra del seu motor econòmic i social. Jo, per contra, no espero res d’aquells que han convertit el seu company de viatge en un útil camàlic. El seu soci, en el carallot pagador de totes les factures impossibles. El seu igual, en el servidor per dret de conquesta.

Tot això, a més, amb el maltracte i el menyspreu d’aquells que es consideren senyors, per damunt dels servents, als quals neguen identitat, drets, llengua i cultura. Carregats de raó, als que anhelem la llibertat ens fan falta aquells que per tactisme o interès electoral han decidit trair els seus ideals, els seus compromisos, i el que és pitjor, els seus fonaments de ser.

Necessitàvem el seu escalf, la seva coherència i també, la seva història de lluita i compromís. Els comunistes i socialistes han decidit donar la raó al Sr. Rajoy. Estan disposats a permetre que la tercera autoritat de Catalunya, el Sr. Millo, assumeixi la presidència de la Generalitat, en raó de la inhabilitació de qui calgui.

El que menys vots té a Catalunya, governant-la per algun article de la llei de l’embut. Què dirien en Benet i en Raventós al veure els seus estatuts programàtics castrats, els seus idearis mutilats i els seus partits al servei de la casta que diuen combatre? Una vegada més ens ho han posat molt difícil.