La lliçó d'una nena

Aquesta setmana he sopat amb uns amics que havien enviat la seva filla a estudiar anglès al bressol d’aquesta llengua. El pare un unionista fervent i convençut. Jo, un català que vol tenir el mateix que ell. Un Estat propi, ja que una nació ja la tinc. Una llarga amistat ens uneix des de fa molts anys, car havíem fet la guerra de la democràcia junts.

De fet compartim ideologia i compartíem adscripció política. Podem parlar amb vehemència de tot, sense cap escletxa en la nostra amistat. Tot sopant i enmig dels arguments de cadascú la nena, en la flor de la vida, es dirigí al seu pare amb un contundent: “Pare, quan t’assabentaràs que no ens estimen, ni ens estimaran, encara que tu només parlis espanyol i els facis el gara-gara?”

La mare va intervenir. “Què dius ara?” Per la insistència del pare, ens va explicar els improperis, burles i males passades dels alumnes espanyols del centre. El seu pecat era només haver defensat, en un debat promogut pel professor d’anglès, la possibilitat d’un referèndum d’autodeterminació. Una catalana, no independentista, filla de dos emigrants castellanoparlants, contra nou energúmens que varen emprar arguments i formes pròpies de l’edat mitjana.

La resta de bocabadats alumnes van fer costat a la solitària Maria. No la varen perdonar. Ens va explicar entre sanglots, les posteriors malifetes que va patir i aquestes, eren cruels, fruit de la ignorància i l’odi. Els reconec que estava colpit més que indignat, pel relat de la nena.

El pare estava emprenyat, la mare desconsolada al descobrir fora de la intimitat familiar el calvari de la filla. En un moment donat, el pare va deixar anar un: “Ja veus on ens porta la independència.” Jo no hauria dit res, estava massa consternat i rabiós pel relat d’una nena que m’estimo com si fos meva. La nena però, va tornar a intervenir per afegir: “M’estàs dient que si algun dia estic casada amb algú que no m’estima, no em valora i m’agredeix, no me’n puc divorciar?”

Costa deixar-me amb la boca oberta, però la Maria ho va aconseguir. He demanat permís als meus amics, als tres, per publicar aquest relat. Avui me l’han donat, fa una setmana, no. He comprovat aquests dies de platja, les opinions de molts estiuejants espanyols. Francament, si ens estimen tan poc, per què no ens fan fora?