No em serviu de res

Les dos darreres setmanes em preguntava de què servia el PSC. Deia, entre altres coses, que un partit socialista que només és crossa de la dreta més reaccionària no serveix de res als necessitats ciutadans. De fet, no serveix de res a les classes populars. No serveix de res als pensionistes, a les dones, als treballadors, als joves... Per no servir de res, no serveix ni als militants socialistes de tot Espanya, que veuen la desaparició del partit més propera. De fet, no seran els primers d’Europa a fer-ho. Llegint la resposta que em dedica la Comissió Executiva del PSC, no serveixen ni per contestar un pobret de mi, que com a votant seu, els diu el que no li agrada. Una resposta basada en l’atac personal, fals, injust i pervers. Una resposta que em dóna la raó, una vegada més, car diu una cosa i tot el contrari sense cap argument. Vaig deixar el PSC fa més de 30 anys i en aquests, no he militat mai en cap altre partit. Durant aquests anys he gaudit de la meva llibertat ideològica i tot i que vostès han batut tots els rècords per ser els primers a fer el que mai no han de fer els partits polítics (cap partit polític), els he votat manta vegades quan ens prometien canviar la pell com les serps. Es demostra total absència de rancúnia quan vaig posar-hi el coll en la campanya per fer president en Pasqual Maragall, entre d’altres. Ara és rancúnia i llavors desinteressada col·laboració? El que sento, per ser-los franc, és una enorme frustració al veure’m privat d’una eina necessària i útil com podria ser el PSC. Ara ja no enganyen a ningú, se’ls veu la cua de palla des d’Austràlia. Amb els meus 68 anys a l’esquena no aspiro a necessitar cap certificat de mèrits per pertànyer a cap club d’amics.

Durant aquests 30 anys he pogut acceptar manta vegades responsabilitats polítiques de diversos partits. De fet, inclús del seu. Mai ho vaig fer, escarmentat de la vida partidista, de la qual vostès són la mostra més putrefacta, incoherent i decadent que hi ha a Espanya. Per cert, amb sentències confirmades. Què n’han fet del millor actiu que tenien? On són els Maragall, Nadal, Castells, Mascarell... i els milers i milers de militants socialistes, que com jo han estat utilitzats, traïts, maltractats i menyspreats? Què esperen, que els aplaudim?