Els silencis culpables

No hi ha cap dubte que tothom coneix la delicada situació econòmica de la CE. Els països del sud, en crisi permanent, estan obligats en tots els nivells financers, a un control d’actuació per la inqualificable actuació de descontrol de la despesa pública. Un desastre a la grega d’Espanya, arrossegaria la resta de la Comunitat a una crisi sense precedents. El desgavell administratiu espanyol és un fet. El motor econòmic indiscutible és Catalunya i aquesta comunitat pateix per part d’Espanya, l’agressió inversora, política, social, cultural i física, més bèstia que hom hagi vist en els darrers 30 anys. Tot i això, ja voldrien les regions capdavanteres alemanyes els creixements econòmics de Catalunya. El desgavell autonòmic de la majoria de les comunitats dinamita qualsevol reforma administrativa, i les nacionalitats històriques reconegudes en la Constitució plantegen sense embuts un nou Estatut al País Basc i la independència a Catalunya. Les tensions territorials han obert un conflicte internacional, on la Marca Espanya perd valor cada dia que passa, fins al punt d’haver de pagar perquè els corresponsals estrangers en parlin bé. El ridícul de les institucions espanyoles és ja un fet clamorós. Hi ha una barrera infranquejable per la confiança i aquesta és la inseguretat jurídica que representa la corrupció. En una de les primeres sentències, de les centenars que estan a l’espera, es condemna el Partit del Govern com a associació de delinqüents organitzats pel saqueig dels diners de tots. La seguretat jurídica que reclamen els inversors per empènyer les inversions a Espanya, es troben amb la poc edificant actuació d’alguns membres de les altes instàncies judicials, que fan el ridícul en les formes professionals, en el fons jurídic i en el comportament antidemocràtic i partidista. Mentre això passa, el silenci de la CE és clamorosament irresponsable i culpable. Una crisi que quasi no es veu, però hi és, deixa les pensions en perill, el treball a precari, el deute desbocat, les tensions territorials irrecuperables i en augment. La ineficiència institucional i la paràlisi política és esfereïdora. Per adobar-ho, una Moció de Censura on ningú vota propostes que permetin seguretat i progrés. Els partits pensen en eleccions i no en solucions.