Secrets inconfessables

Les aparences enganyen. Se’ns mostren com a evidències i molts pensen que, inevitablement i en conseqüència, haurien de ser la veritat del món. Aquesta col·laboració es titula Del que sembla i del que és, perquè les aparences inqüestionables acostumen a no ser tota la veritat, sinó la seva meitat o pitjor encara, la cara contrària de la realitat. Ens dotem de definicions simplistes que asseguren que l’aigua dels rius és dolça i la del mar és salada, quan en realitat aquesta ho és per la salabror aparentment imperceptible que aporten les aigües dels rius al mar. De mica en mica s’omple la pica. Aquests dies hom ha escoltat, en el país més ric i poderós del món, un plor esgarrifós d’infants tancats en gàbies. No hi ha evidència més real que aquest plor i és igual al del nen que llisca dels braços de la seva mare, quan aquesta s’ofega en la mar Mediterrània. Qui sap, si potser és el de la mare, al perdre el que més estima, en la seva única i desesperada sortida de la infàmia. Qui sap, si és el plor dels nens i dels pares, al veure barrada la seva fugida per les tanques de la vergonya de la nostra Europa desitjada. Qui sap, si són els plors dels homes i les dones esclavitzades en aquesta Líbia alliberada, per una Europa tan democràtica, que regalava la bala que matà el dictador i nega la mirada a la nova esclavitud de les màfies que converteixen les persones en bestiar. Són els imparables plors de milions que esperen a la porta d’Europa. El problema hi és i ho és. Sembla, en aparença, que la part humana de les persones prevaldrà. Hi haurà gestos com l’acollida televisada de València. Fins i tot, Trump amagarà els plors dels nens i els de la seva esposa. Però la realitat és que en democràcia es vota i aquest vot és secret. Veurem com persones que ploren desconsolades, o no, per la injustícia comesa votaran esporuguits davant un problema que només se soluciona perdent o cedint els privilegis dels quals ara gaudim. Hi haurà vots inconfessables que donaran la victòria electoral a aquells que, com en altres parts d’Europa, defensen l’exclusió i la ignomínia, però haig de reconèixer que serà així, per la incompetència a donar solucions dels que ofereixen com a única solució papers per a tothom, i obliden que els papers no es mengen.