Treure pit

Donat que la política entra en fase de confrontació, procuraré posar-los en coneixement d’algunes situacions que refresquin les calors de l’estiu. Gaudeixin de les vacances, com a parèntesi a l’esdevenir, i procurem-nos la felicitat i el gaudi de tanta meravella com ens envolta. Humilment intentaré col·laborar-hi des d’aquests articles setmanals. Un grup de turistes bocabadats passegen pels edificis de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona. No són pocs els que llegeixen admirats la seva història, la seva realitat i sobretot la plasmació que allò creat fa molts i molts anys va ser científicament innovador, tècnicament revolucionari i socialment esperançador, en harmoniosa consonància amb l’espectacular bellesa d’una obra, avui Patrimoni de la Humanitat. Si ens limitem a l’admiració de l’obra, de l’espai físic, dels edificis, els seus usos, els jardins, la ceràmica, les vidrieres, les escultures, les pintures... i fins i tot del merchandising de la botiga, ens perdrem el millor. Que l’hospital té una llarga història no estranyarà ningú, excepte els que es pensen que Catalunya va començar amb Franco, ja que hom sap que el 1401, sota el regnat de Martí l’Humà, es posaren les primeres quatre pedres de l’Hospital de la Santa Creu al barri del Raval, com a servei públic de salut, que continua viu sis segles després. No nasqué del no-res, car era la continuació dels sis serveis medievals de salut que fins llavors convivien a la ciutat de Barcelona. Una primera innovació, una primera oportunitat per als orfes de mitjans, recursos i fins i tot de família. L’hospital ha estat dirigit des de la seva fundació per la Molt Il·lustre Administració, en la qual tenien representació dos canonges i dos ciutadans seglars escollits pel Consell de Cent. Aquesta segona innovació venia acompanyada pel fet que els ingressos de la institució provenien de les donacions, llegats i almoines dels particulars, acompanyats de diverses concessions, algunes plenes d’imaginació, que els invito a conèixer en la seva visita. Que els catalans som persones solidàries en dóna fe cada racó del Sant Pau i la Santa Creu. El proper divendres els explicaré com un poble com el català fa possible la meravella del no-res. Si ens deixen, és clar.