La veritat inversa

El dret a vot és, en democràcia, la poderosíssima arma que els ciutadans disposem per assegurar la salvaguarda dels interessos generals. Periòdicament permet corregir els errors de les males eleccions, les traïcions a les promeses electorals, les decepcions en el comportament i permet triar millor i castigar la deslleialtat. El vot, ben administrat, hauria de foragitar de la política i l’administració tots els malfactors que, en totes les seves variants, poblen per milers la realitat actual i amenacen de repoblar-la, encara més, de nous malfactors disposats a retornar-nos a les cavernes del passat. Cal matisar que potser hi ha qui vota amb tota consciència i conveniència, precisament els malfactors. Donat que els beneficiaris de les males arts són pocs i els perjudicats multitud, seria lògic pensar que aquests són minoria. La realitat, però, és que una i altra vegada, milions de persones regalen la seva confiança a personatges que, de forma individual i organitzada, actuen contra els interessos generals. I no estic parlant només d’ineficiència, sinó dels múltiples comportaments delictius que ens demostren que la realitat supera, i per molt, la ficció més delirant. Els miratges de solvència falsejada en productes de bon veure i pitjor comportament serien una excusa en la novetat, però en la contrastada realitat no té explicació. Surrealista va ser veure com el director general de la Guàrdia Civil robava a aquest benemèrit cos i que ho descobrís tothom, menys els interessats a fer-ho. I ni el més disparitat còmic underground podria imaginar que les obres de la seu central del partit del govern és paguessin amb diner negre. Malgrat tot, milions voten el PSOE i el PP. Ni en el pitjor vodevil trobarem una organització que hagi incomplert més promeses sense haver governat mai. I malgrat això, es continuarà votant Cs. No cal dir que em semblen suïcides els vots als falangistes, que prometen el que l’educació mínima desaconsella. Tot això i molt més és del coneixement públic i constatarem, una vegada més, que milions de persones regalaran la seva confiança als lladres que amb premeditació, burla i escarni s’encarregaran de robar-los les poques oportunitats que ens resten. La frase més falsa serà l’excusa perfecta: tots són iguals.