Servidors públics?

Aquestes setmanes, hom pot veure i escoltar en directe les declaracions en el judici contra mig govern de la Generalitat, la presidenta del Parlament i els presidents de l’ANC i d’Òmnium Cultural. Tots ells foren elegits de forma majoritària pel poble de Catalunya. Els qui formulen l’acusació, el Tribunal i tots els que ofereixen testimoni contrari als acusats no han estat mai elegits majoritàriament per aquesta mateixa ciutadania. Un erudit en dret sap que els llibres de la Universitat i les lliçons de la vida li han demostrat manta vegades que el Dret no té res a veure amb la humanitat. Per demostrar-ho, els acusats, els milions de ciutadans de Catalunya i pràcticament totes les societats culturals del nostre país li mostren a l’excel·lentíssim erudit que la humanitat no té res a veure amb el dret. De fet, comença a ser de domini públic que la Justícia no té res a veure amb aquesta classe de dret. Les declaracions de la policia i alguns funcionaris em demostren una vegada més que el sistema, lluny de protegir-me, altera i vulnera els meus drets. La policia espanyola, per la seva formació gens democràtica, es troba davant una situació inexplicable, i buscant a les palpentes s’entrebanca amb tothom en la foscor. El coronel Pérez de los Cobos està convençut que el poder no pot pactar i mai no ha de pactar. Està convençut que el poder no hi és per ser entès, sinó per ser respectat. Com diu un il·lustrat, no són capaços d’entendre que un poder que no s’entén és un poder que no es respecta. Per a aquests policies, l’actuació del dia 1 d’Octubre, en què actuaren contra dret i justícia, contra el poble sobirà, contra la civilitat i contra l’educació bàsica, és simplement el compliment de les seves sagrades obligacions. “El honor es nuestra principal divisa”, proclama la Guardia Civil, i com aquell militar dels serveis secrets, després de milers de malifetes: “Mi alma para Dios, mi cuerpo para la patria y mi honor para mí.” Molts ciutadans com jo no podem confiar en aquesta policia i ni tan sols ens apliquem la dita que per menjar a la mateixa taula del diable, cal utilitzar una cullera molt i molt llarga. A mi, almenys, no em dóna la gana de menjar plegats, ni molt menys a la mateixa taula.