DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Els pagesos sense sostre
Una vegada més, l’estiu ens ha mostrat la cara més salvatge de la natura. Els focs, les pluges, les ventades, la sequera, les plagues i molt més ens posen a tots a prova. La majoria es pot resguardar intentant que passi el pitjor. Desgraciadament sempre hi ha algú que, per imprudència, per inconsciència, per incompetència, o simplement per mala sort, en pateix tràgicament les conseqüències. Els pagesos, però, pateixen especialment els estralls de la natura. De fet, els pateixen sempre. Aquest estiu hem vist molts pagesos que mostraven la seva desesperança, perquè, una vegada més, la seva casa sense teulada era assolada per un o altre incident de la natura. Sempre, i dic sempre que passa un estrall, es posa en evidència que els pagesos estan desemparats, abandonats, per no dir maltractats. Ningú no coneix tan bé com ells la força de la natura i també coneixen massa bé, i des de sempre, la incapacitat dels diversos governs per establir mesures que permetin polítiques agràries de futur, per a unes famílies que, establertes en el territori, en són les principals garants. Els estralls de la natura són inevitables, els dels humans no. Un incendi sense bombers és terrible, però encara ho és més si el territori que el pateix està despoblat de pagesos, els camps són un bosc de porqueria i els pocs que encara resisteixen estan obligats a ser espectadors desesperats i impotents de la degradació de casa seva. Si algú repassa els números econòmics del nostre país es quedarà bocabadat de l’enorme importància del sector rural. Aporta al total el que ens converteix en capdavanters d’Europa. No hi ha ningú que discuteixi que el territori necessita estar conreat perquè és la millor manera de preservar-lo. Les explotacions familiars agràries asseguren una població en el món rural que no tan sols treballa el territori, sinó que el respecta i l’estima. Si la producció agrària de qualitat és indispensable per a la salut de les persones, i aquesta depèn només d’una adequada política agrària, llavors em pregunto: per què s’incentiva tot el contrari? Quan compro un producte, exigeixo que sigui de proximitat, produït per un pagès respectuós amb l’entorn i llavors, no pregunto el preu. Sé que ha de ser ben compensat en la feina més bonica, però també la més penosa.