Falangistes

Em sorprèn que hi hagi qui cada dia se superi a si mateix, en presentar la cara més monstruosa de l’ésser humà. La seva cara. Tenia el desig d’escoltar el debat al Parlament. Volia constatar com Ciudadanos i els falsos socialistes s’esforçaven a criticar les mancances de la Generalitat, sense aportar ni una sola llum a la seva col·laboració, sinó complicitat, a l’universal coneixement, no ja de l’espoli, sinó del saqueig de les butxaques de tots els catalans. També dels seus votants, sovint els més necessitats. Em diran masoquista, però era del meu interès conèixer com es criticava demagògicament la presència de barracons a les escoles, l’equipament dels bombers, les llistes d’espera, la misèria d’un de cada cinc catalans, la desolació dels boscos, els minsos honoraris de persones que ho donen tot i una mica més per fer funcionar el país... de fet, volia constatar el cinisme dels que veient totes aquestes mancances, de primera necessitat per cert, no fan res per solucionar-ho, i exigeixen als seus camarades de banda malfactora solucions al finançament català, avui un robatori disfressat d’enganyosa solidaritat. No estic parlant de fer justícia, que també, sinó simplement de deixar de ser morosos interessats en perjudici dels seus veïns, dels seus votants, als que deuen respecte i servei. No poso en aquest sac ses senyories, car ja disposen d’una bona soldada mercenària de botiflers ben pagats. En l’Otel·lo de Shakespeare em va colpir el vers: “La fama és imposició vana i sovint falsa; freqüentment guanyada sense mèrit i perduda sense culpa.” Espero que aquests malfactors perdin la fama sense mèrit i amb molta culpa, en mans de les persones lliures, que votant guanyin la república i els col·loquin en el seu lloc a les clavegueres de la societat. Quan vaig escoltar i veure la infàmia d’una diputada que saltava com una cabra tots els marges de la decència, mostrant-me el meu calvari, com si només hagués estat el seu, em vaig enfurismar. Jo només coneixia pels llibres d’història els falangistes, que varen assassinar tots els mestres espanyols que volien ensenyar als que se’ls negava educació i formació. Avui en el segle XXI els veig a la tribuna del Parlament, del Congrés, de la Paeria... i sé que els haurem de patir i també combatre.