Això només és l'inici

Quan ens vàrem prometre un món millor amb la transició, en què perdonàvem i passàvem pàgina d’un passat de rebel·lió contra l’ordre legalment establert, de violència criminal i feixisme declarat, demostràrem al món l’art d’ensopegar dues vegades a la mateixa pedra. Vàrem acceptar una amnistia, no per a nosaltres, sinó feta a mida per a ells. Estàvem convençuts que l’escola obligatòria i els nous temps havien format i educat una nova fornada d’éssers humans. Només uns quants catalans mantingueren la senyera de la independència i la república en el justet 3% i, sovint, ni això. La gran majoria ens posàrem a treballar amb el nas, els ulls, les orelles i sovint amb la boca tancades. Els catalans hem vist, com ningú, com es trencava el pacte constitucional. Trist és constatar que les majors barrabassades comptaven amb la inspiració, col·laboració i, fins i tot, amb l’execució dels mal anomenats socialistes, que condemnats com a partit per corrupció i crims de sang a la guerra bruta, s’han convertit en els més servils aliats dels poders fàctics de sempre. En tenen dubtes? Exagero? Recorden qui primer va posar en dubte l’Estat de les Autonomies amb la LOAPA? Qui va passar el ribot a l’Estatut, desautoritzant el President Maragall? Qui va assenyalar com a rebel·lió les lleis del Parlament i l’1 d’Octubre? Don Felipe. Qui va exigir el 155

a Rajoy? Qui va proposar el delicte de sedició? L’advocacia de l’Estat de Don Pedro. La sentència no és el final de res, és el començament de l’acció de la “moderna” divisió Brunete, ara amb els bordats de la magistratura i sota l’empara de la interessada interpretació de la llei. Les persones emprenyades són les mateixes que van patir els estralls d’ETA, la guerra de l’Iraq, l’espoli desmesurat, el CNI amb l’imam de Ripoll, la corrupció impune... i ara, la indignitat de la injustícia desfermada. Si acceptem aquesta sentència i la impunitat dels magistrats que l’han formulada, acceptem les properes i cruels sentències, que són de mort per a la dignitat i el futur de tot un poble. Si algú dubta de les mobilitzacions pacífiques, només cal que es pregunti si ha escoltat alguna proposta d’Espanya per solucionar la situació creada. Que no sigui barró, és clar. Ja no queden intel·lectuals a Espanya?