Negociar? (i 4)

És l’hora de saber el resultat de les negociacions entre ERC i PSOE. Aquest és, per tant, el darrer d’aquesta sèrie d’articles amb el signe d’interrogació. El problema és negociar quan és indubtable que Espanya no vol ni pot negociar res, excepte guanyar temps, constatar un nou engany o, pitjor encara, sembrar la discòrdia i la divisió en la família independentista. Ara sabrem el resultat de les negociacions, o potser no. Els romans ens mostraren l’art de pactar i, amb el pacte, sotmetre els pobles lliures convertint-los en esclaus. De fet, segons ERC, era pactar o patir la destrucció de la Pax romana, que, com saben, ningú es queixa del tractament emprat si ningú no queda per explicar-ho. De fet, tampoc els esclaus escriuen la seva història. Sembla que ERC ha optat pel bonum virum facile crederes, magnum libenter, o sigui, “a un home bo el creuràs fàcilment, a un de poderós amb gust”. Ningú pot discutir que ERC ha obtingut un ampli suport electoral a Catalunya, i això ha estat així sabent que volia pactar, encara que no el què ni el com. Tampoc ningú pot discutir que la trajectòria d’aquest partit, fins ara, ha estat coherent amb la lluita per la independència, la república i la honestedat de la política, i tampoc ningú discutirà que sovint la rauxa i les actuacions sorprenents han comportat desastres pel país i el seu propi partit. En donen fe la llarga llista d’extraordinaris secretaris generals a la banqueta dels destituïts. Tinc la sospita que ara ens diran que cal esperar, que no és l’hora de la lluita, que no som suficients ni prou preparats. Ara ens diran que calen noves majories, sovint amb els grans botiflers, amb els pèssims gestors, amb els lladres d’il·lusions i esperances i, el que és pitjor, amb els voluntaris malfactors en contra de la república del poble. Desgraciadament els grans perjudicats no seran, tan sols, els carallots de la gran comèdia negociadora, sinó el poble de Catalunya, que dividit, frustrat i molt emprenyat, buscarà altres camins per conquerir la llibertat. “És un plaer riure’s de la bogeria d’aquells que pensen que el poder actual pot extingir el record de les edats futures” (Tàcit). Els catalans tenim alternatives més intel·ligents i, per això, veurem multiplicar els atacs al president Puigdemont.