L'equilibri impossible

Mentre estic escrivint aquest article sento tronar, però una vegada més no puc quedar-me en l’aixopluc de casa meva, una vegada més tinc el cor trencat i haig de tornar-hi. Una altra vegada més, quan el vent s’atura, la mar es calma i la pluja cessa, la desolació és enorme. Algú en la seva ignorància afirma que la natura s’ha tornat boja i una vegada més, els haig de recordar que els bojos som nosaltres. Sabem que la natura sempre està en equilibri i que l’obliguem a equilibris impossibles i suportables per a tots nosaltres. Tothom ho veu, tothom ho sap i els científics ens expliquen les causes i les conseqüències. Fins i tot, una nena passa la mà per la cara als milers de funcionaris amb sous milionaris, encarregats de revertir el desastre. De fet, i des de fa molt anys, clamo en el desert pels temes mediambientals. Ja ni recordo quan vàrem fundar IPCENA, ni quantes vegades hem hagut de córrer per evitar els cops, les amenaces, els insults... simplement per obrir camí en una lluita, que sempre queda en segon pla, perquè diuen que viure és el primer. No serveix de res advertir que no es podrà viure sense respectar l’entorn. Ni recordo quan caminàvem pel Montsec per convertir-lo en Parc Natural. Fa tants anys que el sentit comú i el vertader interès dels ciutadans que hi viuen el fan necessitat de futur, que no entenc com els mesquins interessos de l’immediat ho han impedit, una vegada i altra. Recordo polítics colpits quan un monjo portava la Moreneta en braços, esporuguit que l’incendi cremés el més preuat per a ell. Una llei Forestal pactada, lleis i més lleis, una darrere l’altra i, sempre, oblidant els principals actors de la natura i el bosc. Algú em dirà que són la flora, la fauna, el territori, i jo repeteixo, són també els pagesos, els habitants dels pobles, els que viuen oblidats, maltractats i menystinguts. Les pluges, els aiguats, la mala mar hauran deixat una vegada més, més que mai, molts damnificats. De tots ells, els que tenen la casa sense teulada ho patiran especialment. Alguns no hi tornaran i tornarem a restar en la freda llista de pagesos i ramaders desapareguts. Els preus, els mercats, les plagues, les tempestes... i el pitjor, els seus veïns, els que més els necessiten els tornaran a deixar de costat.