Cor valent

Recorden la pel·lícula Braveheart? Jo la porto al cor des de fa una colla d’anys. Al cor i als ulls, perquè la mirada de decepció d’en William Wallace se’m va quedar gravada per sempre en les meves pors ocultes. L’heroi escocès, al veure el més noble dels clans abandonar-lo en la lluita i condemnar-lo a ell i als seus camperols a la derrota més amarga, s’adonava, de cop, que només el poble l’havia acompanyat en la batalla. La resta esperava tan sols la millor posició i compensació. La història és més complexa que la pel·lícula, i la realitat és que la traïció d’en Raibeart Bruis d’aquell dia el convertí en el Robert I d’Escòcia de l’endemà. Havia estat una lluita de tots contra tots, però especialment dels poderosos contra la resta per surar ells, i tan sols ells, per damunt de tota la immensitat de desposseïts. El que es construeix amb pilars de fang, més aviat que tard, es perd i avui els escocesos tornen a lluitar per la seva llibertat, una i altra vegada arrabassada. Els anglesos mai havien tornat la pedra de Scone o Pedra del Destí, fins que uns estudiants varen decidir recuperar-la un dia de Nadal de 1950. Una vegada més, la pedra simbòlicament sagrada va tornar a ser saquejada pels anglesos i, en temps aparentment civilitats, retornada oficialment als escocesos. Ara es conserva al Castell d’Edimburg, això sí, sota la condició de retornar-la el dia de la coronació del substitut de la longeva reina Isabel. Els varen “autoritzar” a fer un referèndum només quan el podien perdre i avui, després del Brexit, és una realitat que han perdut el referèndum i Europa. Els recomano veure la pel·lícula i especialment les escenes en què el pare d’en Raibeart, afectat per la lepra i des de la cel·la del castell on es troba aïllat, li recomana primer, i exigeix després, la traïció més abjecta per interessada i cruel. Sense ser l’agraciat Mel Gibson, em miro al mirall i em veig amb la mirada de frustració, indignació i decepció que guardava en el meu subconscient. Des del dia en què una part dels independentistes es varen negar a investir al President Puigdemont, vaig notar un fètid alè al clatell, i des d’aquell dia no podia deixar de mirar els llops que tenia al davant ni les rates que em podien venir pel darrere.