Aprendre i canviar

Són moltes les persones, que una i altra vegada i des de fa una colla d’anys, avisem de l’arribada del llop. De fet, des de sempre els llops s’han presentat voluntaris per guardar les ovelles. Potser calia una sacsejada com aquesta per veure, no tan sols les orelles al llop, sinó tots els seus ullals clavats al coll de molts innocents del primer món, per intentar canviar-ho tot. La situació actual ha provocat estupefacció en la ciutadania. Hem passat d’un món a un altre en poques setmanes. Hem vist com podíem beure una cervesa en una terrassa, on la conversa normalitzada era sorollosa i alegre, a un silenci i una tristesa de cementiri. Els pocs que treballen o circulen ho fan de forma tan estranya com esfereïdora, darrere d’una màscara de mil colors, formes i utilitats perquè, fins i tot en això, la improvisació, la incompetència i l’especulació han primat per sobre la necessària eficiència en defensa de la seguretat. Després del coronavirus començarà el coronacrack econòmic i desgraciadament l’estupefacció es convertirà en ràbia descontrolada. Hem deixat per a la història els segles XIX I XX i hem perdut totes les oportunitats de les seves ensenyances en aquests 20 anys del nou segle, ja malmesos i llençats a la paperera del temps perdut. Cada segon era vital, cada idea necessària, cada persona un actiu i cada proposta una oportunitat. En canvi, hem continuat amb les velles rutines de sempre, amb els vicis que tenallen el verdader progrés i sobretot amb la mirada curta de l’immobilisme. En el segle dels canvis, només hem utilitzat les grans oportunitats per fotre el veí, en lloc de la salvaguarda col·lectiva. Davant l’hecatombe que ens cau al cap, als elegits per arreglar-ho no se’ls ocorre altra cosa que reeditar uns pactes de fa molts anys. Pactes del passat, pactes d’uns quants i per a uns quants que només han servit per blanquejar les mòmies d’un temps infaust. Pactes per continuar amb el que no serveix. Pactes per servir una minoria que no vol que res canviï. Pactes amb nom de palau, de despatx, de naftalina i de caduc olor a podrit. Si no aprenem dels errors del passat i ens afanyem a canvis que donin futur als joves, només queda aquesta mala gent que ha convertit les residències dels pares i padrins en tanatoris.