DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Temps d'alarmisme
Madeleine Albright, dama de la política i de la societat nord-americana, nascuda a Txèquia, va refugiar-se al país de les oportunitats i les contradiccions, obtenint el respecte dels ciutadans de mig món per la seva trajectòria lúcida i negociadora. Potser hi va influir que hagués d’escapar dels nazis primer i dels comunistes després o potser, simplement, que en aquell país no regalen res i menys a una dona refugiada. En una entrevista el 2018, arran de la presentació d’un dels seus llibres, amb fotografies de la realitat i visionaris del futur, afirmava que “els temps demanen alarmisme”. Com a gata vella i maula, tenia raó. També la tenia l’OMS quan anunciava a finals del 2019 l’alta probabilitat d’una pandèmia que posaria en perill tots els sistemes econòmics i socials del món. La tenien i la tenen els milers de científics que una i altra vegada avisen de forma empírica i provada que l’actual sistema no ens garanteix el futur. La Rosa dels vents ens porta el so inequívoc d’unes pràctiques insostenibles, suïcides i discriminatòries. Em sorprèn que, tot i l’alarma que això hauria de provocar, la vida continuï permetent les rutines, els comandaments i els abusos de sempre. Les persones volem elegir els polítics, però també tenir un plat a taula. Hi ha una gran majoria de la població mundial sense poder elegir ningú i amb la taula buida. Una minoria tenim una taula plena de plats. I una minoria de la minoria té tantes taules com vol plenes a vessar. Els primers són tants que comencen a formar la multitud d’exèrcits dels desfermats revolucionaris i els segons estem tan cecs que no veiem el perill i la necessitat de canviar l’estat de les coses. La fractura social no se soluciona amb salaris socials i subvencions caritatives. El dret constitucional consagra el dret a la vida, a l’habitatge, al plat a taula..., però enlloc diu que regalat, sinó tot al contrari, ja que el dret al treball consagra el dret a poder-se guanyar amb dignitat tots els altres drets. De fet, el dret al treball digne i remunerat hauria de ser dret i obligació. Desgraciadament no és una cosa ni una altra. Les propostes només amb interès electoral són cada dia més un número per a la llarga cua que formaran els que segueixen al peu de la lletra allò de carallot el darrer.