Sants Innocents

A l’abril deia que hom podia escoltar persones de reconeguda professionalitat, relatar esfereïdors successos, execrables actuacions i comportaments inexplicables que feien dubtar de la bondat de la societat en què vivim. Darrere de la virtual seguretat del confinament de llavors, érem espectadors esporuguits, de la barbàrie de la ignorància, la incompetència, la indignitat, i pitjor encara, la insensibilitat de molts. Em preguntava llavors quants de nosaltres ens perdríem en les fredes xifres de l’estadística oficial. Pèrdues evitables. No hi posaven nom ni adreça, només sumes i restes. El confinament impedia conèixer com havia mort l’ésser estimat a la residència, com havia estat tractat, com havia estat protegit... O potser com havia estat desnonat des del primer moment. Que el sistema no estava preparat per aquest repte és una evidència, però ¿deixarem que torni a passar? Hi ha homicidis involuntaris, negligents, per incompetència, amb nocturnitat... i també des de llavors i ara, homicidis dels Sants Innocents. Avui sabem una mica com va passar. Avui ens podem avergonyir col·lectivament d’haver abandonat cruelment els nostres pares i padrins. Avui sabem que tancats a l’habitació picaven la porta amb les seves poques i desesperades forces, demanant socors al fill o filla que no hi era. Avui sabem que els equips de salvament van ser en molts casos equips d’eutanàsia organitzada. Avui sabem que no els vam donar consol, ni compassió, ni tan sols un adéu en companyia. Avui sabem que les residències es varen convertir en pretanatoris, sense ni tan sols uns cuidadors suficients, que desbordats havien abandonat el vaixell. Si bé hi ha aquesta realitat, seria injust no citar tot el contrari, amb persones que, molt mal remunerades, van continuar assistint, treballant, emmalaltint i morint al servei d’uns avis que no sent els seus, eren part de la seva vida. Molts dels que han sobreviscut intenten superar el malson d’escoltar, encara ara, els crits i els cops a les portes per sortir d’aquell infern i, sobretot, la mirada de tristesa dels vells que preguntaven amb els ulls: “Per què em tanqueu? Per què no m’ajudeu?” I també amb tristesa conformada acceptaven aquella agulla que de males maneres els alliberava.