Salvar l'impossible

El mes de març d’aquest any em trobava a Miami, en espera per poder embarcar en un vol de retorn a Madrid. En aquella ciutat, la pandèmia començava a mostrar la seva pitjor cara. Els hotels tancaven les portes des d’aquella mateixa nit i, caminant pels amples i espaiosos passadissos de l’aeroport de Miami, m’adonava que el món on vivia entrava en xoc. Impressionava veure la transformació d’aquell aeroport d’activitat febril, reconvertit en uns passadissos buits en un silenci esfereïdor, només trencat per la trista marxa de llargues columnes de persones, unides per unes cordes. Policies enormes, armats com si anessin a la guerra, “custodiaven” aquelles columnes de fines figures d’aparença asiàtica, tan pacífiques i humiliades, que semblaven figurants d’un film del festival de Sitges. Vaig saber que eren les tripulacions en retorn obligat als seus països dels nombrosos vaixells que atracaven al port on tenen la seu les grans companyies de creuers de mig món. Quan vaig arribar a l’aeroport de Madrid vaig adonar-me que, si el món estava en xoc, Espanya estava en coma. Com una bufetada desfilaven ciutats fantasma i gent espantada a les ordres d’aquells que sense direcció ni rumb ens dirigeixen al desastre absolut. Espanya abans de la pandèmia estava econòmicament malament i només pot anar a pitjor. En la meva col·laboració setmanal vaig escriure llavors que amb les mesures que es prenien potser superaríem el coronavirus, però ens moriríem de gana. Ara són molts els que assenyalen que les mesures han de mantenir el just equilibri entre salut i economia. Des d’aquells idus de març fins avui, les notícies de reis en fugida, justícia desbocada, corrupte comportament, crueltat institucional, serveis en deficiència i economia en indigència demostren que, ara que necessitem solucions i grans decisions, només obtindrem l’únic i decadent espectacle del Congrés dels Diputats. No hi ha millor moment per realitzar els seriosos canvis i únicament constatem salts al buit i al passat. Es pot salvar un país com Espanya? És una salvació impossible i Catalunya s’enfonsa amb un vaixell corcat i podrit fins al moll de l’os. No podent salvar Espanya, hem de fer l’impossible per salvar el nostre petit i bonic país.