Els crancs

El 15 de juliol de 1867 Benito Juárez entrava triomfant a la ciutat de Mèxic, després de quatre anys de lluita de tot un poble contra les minories benestants i les tropes franceses de l’anomenat Segon Imperi. Segon, perquè venia d’un primer, nascut de la Revolució Francesa. El triomf del poble acabava en mans, ja no de reiets de fireta, sinó d’emperadors coronats per la púrpura papal. Els meus estimats lectors em saben oïdor compulsiu de música i els recomano la joiosa composició Le triomphe de la République de Gossec, en què un cor d’entusiasmades veus ens cantaran Vive à jamáis la Liberté i, si ho desitgen, escoltin les populars cançons d’aquells entusiasmats celebrants del triomf de la República sobre l’Imperi: Marcha a Juan Pamuceno, El telele, Adiós mamá Carlota o Los Cangrejos, entre moltes altres. Sentiran que ve de lluny, allò de “cangrejos al combate, cangrejos al compás, un paso pa delante y cien pasos atrás”. Comprendre que la veritat llaga la llengua de qui la diu i ofèn l’oïda de qui l’escolta, ajudarà a entendre per què la política està construïda sobre una muntanya de mentides. Però els catalans, cresol de totes les races i racons del món, estem entossudits a donar-nos una oportunitat de futur en aquesta vida d’enganys. Els catalans, quan caminem en les marxes de l’11 de setembre, sentim les cadenes espanyoles que tenallen el nostre caminar. Hem patit en la nostra carn la llaga dels cops a l’anar a votar i el menyspreu al resultat després de fer-ho. Comptem els nostres presidents afusellats, empresonats, exiliats i destituïts entre el nostre pa de cada dia. Em pregunto un dia sí i un altre també com és possible que milions d’espanyols excusin i fins i tot acaronin entusiasmats una Espanya borbònica regnant sobre un poble empobrit i esquilat, al servei de degenerats oligarques, pits plens de quincalla amb el sabre sempre a punt i putrefactes bisbes que no han estat mai capaços de descobrir per si mateixos ni un sol dels seus pederastes orgànics. És ignorància? És por? És impotència? Potser només és que la Cort té segles d’experiència en l’art de convertir la llegenda negra espanyola en la verdadera història d’una Espanya de “ladinos y fantoches” com deia Valle-Inclán..