Necessitem riure

Aquests dies hem obert les portes d’una nova primavera que milers de persones tenim la necessitat de gaudir. Necessitem el gaudi, riure, parlar, tocar-nos... En definitiva, necessitem fer tremolar els nostres sentiments. Com diu el poeta Sala Valldaura, en el seu llibre Pensar el riure, “aquest no sempre és conseqüència del risible. Pot ser una resposta incontrolable de no sabem ben bé què, com un perbocar que supera el domini de la voluntat”. No veig gaires persones rient, no en tenim prou motius, de fet, veig una tristesa general, però seguim tenint la suprema necessitat de ser feliços i expressar-ho amb la rialla desfermada. “Sístole i diàstole del batec moral de la societat, el riure en marca incansablement el tic-tac.” Ni confinaments, ni prevencions, ni prohibicions aturaran la necessitat massa temps reprimida de relacionar-nos en una societat que es necessita per sobreviure emocionalment i econòmica. Des de l’antiguitat no hi ha cap tribu que desconegui el riure, i s’ha creat en l’esdevenir del temps totes les formes de cultura que permeten cultivar noves i millors formes de relacionar-nos, aprofitant el millor que tenim: els nostres sentiments. Aquells que per la seva incapacitat o ignorància vulguin obviar aquesta realitat fracassaran en les mesures imposades, ja que convertir una societat que vol viure en una societat trista és com demanar canviar en un instant l’evolució natural de segles de convivència. Els polítics anunciaran en poques setmanes una nova onada de pandèmia i seriosos demanaran prudència, imposaran restriccions i exigiran tristesa i seran, una vegada més, la caricatura de la seva incapacitat al no fer servir tots els mitjans al seu abast. Ho agreuja el fet que per tenir-los han utilitzat bilions de l’erari públic, subvencionant R+D per crear unes vacunes que, tenint-les, segures i eficients, incomprensiblement no arriben. Sembla que la por a una malaltia ens ha fet oblidar que som éssers amb data de caducitat i que una sola no ha de fer oblidar totes les altres i, sent aquestes inevitables, almenys no renunciem al més preuat, ja que, sinó inventarem altres formes de patir noves malalties, navegant per les tèrboles aigües de la ruqueria com en La nau dels folls de Brant.