Com sempre

No han tardat ni una setmana a donar-me la raó.No tenen cap intenció de redreçar les seves malifetes amb Catalunya. No han après cap lliçó democràtica de les votacions i sentències europees. Ans al contrari, ens pregunten si nosaltres hem après la lliçó de sempre: “la letra con sangre entra”.

És la lletra de la seva llei del barró imposada per una majoria política que sempre tindran a l’Espanya de pandereta i que, si no, sempre els queda ben greixada la primera, segona o tercera instància i la maquinària armada de prompta assonada. Hi ha tants independentistes que no ho són, perquè estan convençuts que és millor ser covards útils d’una Espanya que no pot canviar, que ataconats inútils per donar un futur als seus fills.

No s’adonen que l’únic futur que deixen és un llegat d’indignitat.

Hi ha una bona part del govern de la Generalitat que ha triat el camí covard d’una negociació que tan sols és imposició. Tots els votants, sigui quina sigui la seva ideologia, saben que la batalla de Catalunya no es guanya a les urnes.

Desgraciadament tampoc en una taula de negociació, que sempre és per demà passat i amb les opcions castrades.

Res es pot aconseguir de qui et demostra, no tan sols que no t’estima, sinó que et necessita de ruc de càrrega. Ja deia en el darrer article que ni tan sols escolten els seus quan els diuen que el càncer avança i, que la misèria de Catalunya, València i les Illes és la mort irremeiable de la resta.

Els hi ha dit en Ximo Puig en terra enemiga. Ho ha fet anys i panys més tard del que ho va fer el nostre Pasqual. Varen venir a jurar davant del poble de Catalunya que aprovarien l’Estatut que sortís del Parlament.

Varen jurar que caminaríem junts en vers una Espanya federal. Una Espanya plurinacional finançada en funció del mèrit i no dels honoraris corruptes. El meu estimat Pasqual! Al millor el varen turmentar, vilipendiar, entorpir, trair. Fins a fer-lo emmalaltir.

I ho varen fer els que ara gaudeixen del poder com a tristes figures, ombra del que hauria de ser un socialista. Pobre Ximo, ja fa dies que sap que Madrid és un mar on hi van a desembocar, a contracorrent, tots els rius. Invito els catalans que llegeixin el discurs del President Ximo Puig, un dels seus, vint anys després.