El nostre Afganistan

Els europeus podem veure en directe les esgarrifoses imatges que arriben d’arreu del món. El televisor ens mostra el fracàs i la ignomínia d’un sistema que permet les pitjors barbaritats. És l’espill de la nostra realitat de passat, present i, potser, futur. Des de fa anys, no mesos, ni dies, anys, es coneixia que USA es retiraria del furóncol de droga i corrupció de l’Afganistan. Des de fa mesos, se’n coneixia la data i el moment. Amb els milions d’euros esmerçats en poderosos exèrcits i serveis diplomàtics, resulta que descobrim que no han servit ni serveixen per a res. Han hagut d’evacuar a correcuita el personal militar i diplomàtic i, també, els ciutadans afganesos anomenats eufemísticament “col·laboradors”.Ara descobrim que a l’Afganistan hi havia serveis exteriors que no han estat diplomàtics de res. Descobrim que hi havia militars que segurament no sabrem mai quina mala feina hi feien. Descobrim, també, que hi teníem col·laboradors que hem d’acollir, perquè si es quedessin al seu país serien assassinats. El desastre que veiem en directe és esfereïdor i també vergonyós, al veure’ns reflectits en l’enorme ridícul dels nostres governs. Hores després de retirar les forces armades que artificialment mantenien un ordre interessat, els defensors de l’edat mitjana en prenen el control. No ens agraden i tampoc ens haurien d’agradar els practicants de la política de sepulcres blanquejats.Segur que un altre voluntari està venent el verí necessari per mantenir el vesper de màfies locals. Ens hem de preguntar per què després d’anys de governs greixats, exèrcits ben pagats i milions en ajuts de desenvolupament, de sobte hem de rescatar en desbandada el personal europeu. De fet, ho podem fer, perquè els salvatges permeten un pont de plata perquè retirem els executors de la malifeta, deixant enrere un poble desesperat i esclau per sempre. Esclaus, com ho som nosaltres, pobres mortals, sota les armes que els han venut aquells que hem evacuat. Hem llençat milions de recursos necessaris per a les necessitats bàsiques a casa nostra. Enfadats amb els talibans, sí, i també amb els monarques comissionistes que els mantenen. No esperis pietat quan hi ha decepció, i mirant les notícies que arriben del món som sembradors de grans decepcions..