Tornar a començar

Hem adquirit durant segles l’experiència i l’aprenentatge en derrotes, fracassos i, també, massa sovint, el si no fos. Recordem el sofriment, les prohibicions i negacions del que som i el que volem ser. Només ens cal llegir els noms dels nostres carrers, reconeixent els que ho varen donar tot per un ideal de llibertat. La llibertat d’un poble que ha vist prohibida i menystinguda l’expressió, de dir en la llengua pròpia, fins i tot la paraula mateixa que menciona el fi anhelat. En aquest nou setembre que anuncia el fred d’un hivern que no serà curt ni plàcid, constatarem que estem ferits, però no vençuts. En aquesta batalla hi hem deixat molta energia i massa esperança traïda. Però no hem de perdre de vista que la bèstia enemiga, que no adversari democràtic, ens ha mostrat les dents, ha deixat ferides obertes de les seves rabioses mossegades i s’ha endut béns i propietats indispensables pel benestar dels nostres fills. Ens ha afeblit i també, alliçonat. Ens ha deixat sense banca pròpia, si és que l’havíem tingut mai. Ens ha mostrat part de la seva violència, la seva injustícia, la seva cínica corrupció i, sobretot, la seva determinació de no reconèixer el fet català. Hem descobert una llarga llista de botiflers, voluntaris de les pitjors malifetes al servei de l’ocupant. Tots, però, han estat derrotats a les urnes. Alguns han de marxar amb la cua entre les cames batuts per un poble pacífic, que mostra al món com es pot ser el sac dels cops, sense resposta violenta. Ara el si no fos són una colla de polítics amortitzats, més preocupats a perdre la seva pudenta trona, que a fer la feina encomanada. La taula de diàleg ens demostrarà que és taula d’armistici imposat. Les propostes de l’Estat seran retornar una mica del robat, amb exigència de públic reconeixement. Al mateix temps que faran això, aniran aplicant, sense que es noti la mesura, de demolició cultural, cívica i econòmica, perquè es noti l’efecte de la degradació de Catalunya. Hem de tornar a començar. Sortosament no des de zero. Ho hem de fer aprofitant la seguretat del lideratge a l’exili, acompanyats d’aquells que des de ca nostra han demostrat ser de pedra picada. El moviment ha de recuperar la clandestinitat, única forma de lluitar contra una bèstia salvatge i rabiosa.