Paraules buides

L’any 1980 estrenàvem el Parlament de Catalunya un edifici a mig rehabilitar, en obres i desballestat, com pràcticament la resta d’institucions econòmiques i polítiques. La societat civil era viva i organitzada en multitud d’entitats cíviques, que no han deixat de créixer. Tot estava per construir. Diputats independentistes, pocs i amb la veu baixa i la paraula prudent, dels que han de caminar de puntetes per una democràcia constitucional que encertadament no havien votat. La resta, convençuts que podíem construir amb Espanya i potser amb Europa, un camí d’entesa, modernització, benestar i futur. Avui no hi ha ningú, ni els uns, ni els altres, que no hagin descobert una realitat decebedora. Si bé una majoria de catalans hem pres consciència de la necessitat de guanyar-nos la llibertat i deixar enrere la rèmora d’Espanya per sempre, no és menys veritat que els escons del Parlament estan plens de personatges que amenacen retornar-lo a un edifici en runes. Però la verdadera decepció la provoquen els de casa. Si ja és molt complicat i difícil anar a negociar amb l’Estat espanyol, amb una majoria justa, em pregunto, com algú amb dos dits de front, pot anar a negociar amb l’Estat espanyol amb una minoria de la minoria Esquerra sola? Dubto, a més, que la meitat dels votants d’aquest partit hi estiguin d’acord. El President Sánchez sap millor que ningú que anar a negociar amb un govern dividit no prenyarà acords de cap mena. Doncs, per què hi va? Per a tot, menys per pactar amb els catalans un futur d’igual a igual. Per a tot, menys per complir amb els acords d’anys, traïts una vegada i una altra. Per a tot, menys per reconèixer la nostra identitat. Per a tot, menys per blindar drets històrics. Per a tot, menys per pactar autodeterminació i amnistia. I per als babaus autonomistes, tampoc hi va per pactar una estructura catalana que administri els nostres recursos.Hi va per donar aire als seus col·laboracionistes d’aquí i per la seva supervivència d’allà. Hi va per ensarronar carallots. No hi ha diàleg possible amb Espanya, si no el forcem. Només perdrem un temps preciós. No hi haurà mai acord, com ha succeït en tots els països que es varen veure obligats a conquerir la seva llibertat, guanyant-se el país que, visquent-hi, no era seu.