DEL QUE SEMBLA I EL QUE ÉS
Inventar la trampa (2)
Els professionals de la mentida, avui amb ministeri propi i pressupost il·limitat, tenen la missió d’inventar la història que més els convé. Com és natural, aquesta és tan falsa com les salvatges mentides. Aquestes es converteixen en “veritats” repetint-les fins a la sacietat per mitjans afins, gabinets de desinformació i un aparell polític i social disposat a tot per desacreditar el ciutadà i acreditar el cràpula. L’ampliació de l’aeroport del Prat és una d’aquestes falses propostes que permeten continuar amb la primera i única intenció, que no és altra que repartir milions dels fons europeus per a aeroports de poca volada repartits pel territori d’Espanya. Deixen, una altra vegada, els serveis aeroportuaris de Catalunya en el segle passat. La proposta per a l’ampliació del Prat tenia i té l’impossibilitat legal de realitzar-se. Les directrius europees ho prohibeixen sense discussió possible.
De la mateixa manera que en el seu dia prohibien el reg del Segarra-Garrigues tal com es va plantejar. Anys d’endarreriments, superfícies de reg limitades, compensacions per protecció de la natura, condicions draconianes d’ajuts, costos desorbitats.. Els més perjudicats, els pagesos. Els beneficiaris, els comissionistes de sempre. Encara recordo els exabruptes que vaig patir llavors dels avui milionaris exconsellers i exministres. Allò no era possible, com no ho és l’ampliació del Prat tal com ho proposava el Govern espanyol. Per què fan una proposta inviable? Per què li donen suport els empresaris que domicilien les seves empreses fora de Catalunya? Saben que les autoritats europees no aprovaran mai una barrabassada com aquesta? Per què no fer primer una consulta vinculant i, coneixent la resposta, actuar en conseqüència? Per què no millorar Girona, Reus i Lleida excel·lint la intercomunicació? Encara avui hi ha qui es creu l’engany de l’estampeta. El nostre govern cau en la trampa i accepta el que no té viabilitat i dona la raó al professional que ha dissenyat la malifeta. Resultat? Imatge de divisió, la ministra col·laboracionista “lamenta” la pèrdua d’una inversió milionària per a “casa seva”, la “culpa” dels proteccionistes, que mira per on, guanyen premis Nobel... I una altra vegada els milions de tots es recolliran a les clavegueres.