Segle XXI

He d’escriure l’article d’avui i em resisteixo a expressar el que penso, el que sento. No hi ha paraules per comunicar tanta tristesa. Ara mateix, molts estimats lectors i amics deixaran de llegir aquest article, ja que són incapaços d’assimilar tanta mala notícia. Tampoc puc ni vull mirar cap a un altre costat. Tinc una colla d’anys, però reconec que m’he fet molt vell en pocs dies. Estic com tants, en la tessitura de viure o deixar-me emportar per la ràbia desfermada. Molts vàrem lluitar per construir un món millor i descobrim en la nostra vellesa que el segle de la civilització és el del retorn a l’edat mitjana. Fa anys, dir segle XXI era dir futur, i ara descobrim que és un salt al buit. Les desgraciades lliçons del passat ens portaren a crear institucions i aquestes no serveixen, sent generosos, per a gran cosa. Hem assolit nivells d’intel·ligència, percepció sensorial, capacitat de comunicació i gaudi físic inimaginables i, en canvi, som incapaços de mantenir la més senzilla de les converses per evitar la barbàrie. Sabem el que passa quan ens enfrontem. Ho hem viscut, ho hem patit i hem constatat que l’estupidesa d’aquest enfrontament ens mostra la cara més cruel de l’existència. La perversió humana. No hi ha cap animal de la creació que es comporti amb tanta crueltat com ho fan els éssers humans. Ara ho veiem amb més cruesa per la guerra d’Ucraïna, però ho teníem als nassos en les més de 50 guerres que el nostre món pateix en aquests moments. Eren diferents els ciutadans de Síria quan eren massacrats pels mateixos tirans? Són d’un altre món els milions de persones que moren de fam per una guerra suïcida al Iemen? No hem estat capaços de copsar la desesperació d’una dona, que, amb el fill als braços, prefereix afrontar una Mediterrània tomba de tants per intentar arribar a una Europa que només li assegura un nou esclavatge. Encara no hem estat capaços de proveir d’una manta els milions de refugiats dels darrers enfrontaments i ens quedem garratibats pels centenars de milers de mares que abandonen casa seva amb els fills en braços. Molt pitjor és el destí dels que resten en mans dels gossos de la guerra. Busquin les imatges i les narracions dels que varen quedar atrapats a Síria, en les grapes de les mateixes bèsties.