Els rufians

Un rufià qualsevol, investit d’una responsabilitat que no s’ha guanyat, fa quedar en ridícul els que un dia ens vàrem creure i, ens creiem, que a més d’un poble, un país i una nació podíem ser un Estat. T’adones que hi ha polítics amb responsabilitats de primera línia que no aprovarien un examen elemental de política. No serveixen per construir solucions. Quan el món necessita polítics de reconeguda vàlua, constatem que els voluntaris per conduir el ramat o bé són els llops o els rucs. Amb la que està caient a Europa, hi ha qui encara intenta criminalitzar un poble pacífic que va ser atonyinat el dia que votava per la seva llibertat. Un poble que constatava que tots els seus drets no valien res al ser trepitjats. Una avançada de policies com armaris i al crit de A por ellos, només eren la primera línia de foc, d’uns altres, que vingueren després. Hem vist com el poder convertia i converteix tots els mecanismes per servir a un poble en armes de tots tipus, per convertir-lo en esclau. Hem vist com, amb tota impunitat, institucions de l’Estat han creuat totes les línies vermelles de la civilitat i la democràcia. Hem vist empresonar o enviar a l’exili un govern sencer, que era fruit de la voluntat dels legítims representants del poble. Hem vist silenciar aquests parlamentaris i, fins i tot, empresonar qui els presidia. Hem vist empresonar candidats. Hem vist destituir el president Torra. Hem vist això i molt més. El poder de l’Estat no s’amaga i mostra que aquesta bestial horda només era i és la primera onada de repressió. Si cal en té més. Quan un poble humiliat i reprimit, per evitar mals pitjors, ofereix negociar una solució digna que permeti reconduir una situació insostenible, rep la primera lliçó pels pacífics. El menyspreu a les promeses de negociació es converteixen en la segona lliçó. Un poble sotmès només pot ser esclau. Per això fa tan mal veure col·laborar amb els botxins a aquells que et demanaven el sacrifici més gran. Per això fa tan mal veure com els veïns miren cap a un altre costat davant aquesta barbàrie. Per això fa tan mal veure en Borrell i en Rufián en la mateixa trona, abandonant els que estan en la trinxera. En el món encara hi ha qui està disposat a lluitar per la seva llibertat tot i el perill de ser massacrat.