El soroll de les botes

El 30 de gener del 1933 (encara no han passat 100 anys) s’anunciava el nomenament d’Adolf Hitler com a canceller Alemany. En aquell dia infaust, homes vestits amb uniforme, calçant botes militars i esvàstiques a tort i a dret, desfilaven pels carrers d’aquell preciós país, bressol de tanta cultura i saber. Aquells descerebrats no eren els soldats alemanys, eren la púrria de la societat, com ho són encara els seus hereus. Els nazis havien conquerit el poder i volien, des del primer dia, que tothom ho acceptés de grat o per força. Desfilaven cantant aquelles obscenes cançons, no deixant dubte de qui eren i el que volien. “Die Straße frei den braunen Bataillonen, die Straße frei dem Sturmabteilungsmann.” Deixeu el carrer lliure als batallons marrons, el carrer lliure per l’escamot d’assalt. No volien tan sols els carrers, sinó tota la resta. De mica a mica, i a vista de tothom, vingueren les purgues, les persecucions, el control de tot i per part de tothom, en un estat policial, on la policia i l’exèrcit només eren els peons d’un partit que s’havia fet l’amo, fins i tot, de les consciències de la bona gent. Els que volien una altra realitat simplement desapareixien, això sí, a la vista de tothom. Els demòcrates de llavors no varen estar a l’altura de la seva responsabilitat. Ni quan havien estat al govern, ni quan el perderen en mans d’un boig i una colla d’oportunistes vividors. Avui el “Gobierno más progresista de la historia de España” ens assenyala, una vegada més, que mesura l’acció democràtica en funció de la mesquina supervivència del moment. Els serveis secrets espanyols no són res més que el pàl·lid reflex d’un estat podrit fins al moll de l’os. Els atemptats de Barcelona i Cambrils foren una mostra de les barbaritats que els espanyols i especialment els catalans hem hagut de patir. Aquesta setmana els portaveus del PP i de Vox els deien als nassos de tots els diputats europeus, que, per a ells, l’espionatge als partits catalans era, no tan sols necessari, sinó insuficient. És una pel·lícula d’una mort anunciada, on el cadàver és la democràcia. Els que avui ostenten el poder tenen l’oportunitat de canviar-ho tot o maquillar la realitat. O els demòcrates europeus fan net o acabaran netejant latrines com fa 80 anys a Alemanya.