La unitat necessària

Reconec que la ràbia i la frustració que covo com un ou de pus no són bones ni per a mi ni per als meus veïns. Des de fa anys, he escrit en aquest mitjà el que els savis d’aquest món anaven advertint amb l’aval de la seva ciència com a predicció certa. No era mèrit meu predir, mitjançant documents publicats per les institucions, ja que només em calia saber llegir. Aquests tenen un cost de milions pagats entre tots i posats a disposició de tothom i especialment als que hom fa confiança per governar-nos. Ho reconec, perquè en aquests moments la situació que hi ha i la que vindrà són, amb una mirada realista i molt optimista, simplement terrorífics. La desesperació de moltes famílies és un fet. Les empreses naden en la delicada frontera entre la supervivència o la fallida. Tot canvia a una velocitat vertiginosa demanant reconversió. Els pressupostos de l’Estat per a l’any vinent, gens creïbles, menys solvents i tècnicament insostenibles, solucionarien el problema social d’ahir, però a la velocitat de la inflació i l’evolució econòmica, ja no ens solucionen l’avui.

Les mesures populistes són pegats foradats a un dolor molt profund, causat per la desorganització del desgovern. Els preus de l’energia han causat una greu sagnia a particulars i empreses. Ara resulta que la compra massiva de gas era per ser emmagatzemat a preus d’avarícia, provocant la saturació dels estocs d’emmagatzematge per a l’especulació. Com és possible que no entenguem que en la majoria dels preus que ens arruïnen el principal soci és l’administració de l’Estat? No ens adonem que la misèria que ens retornen per l’adquisició del combustible només és una minsa part del sobrant que s’embutxaquen? Algú es pot creure que, ara sí, els pressupostos de l’Estat faran efectives promeses d’inversió a Catalunya quan l’experiència de 20 anys ens assegura tot el contrari? Davant de tot això, només un il·luminat pretendria governar tot sol. Ahir en vàrem tenir un bon exemple al Parlament de Catalunya, on un president fora de la realitat pretén governar a salt de mata un país cada vegada més estupefacte. La unitat és necessària i jo, que estic emprenyat, la torno a demanar i, si volen, a suplicar. Si de passada es treuen del damunt algun dels molts inútils, molt millor.