Una altra violació

La sobirania correspon al poble espanyol, és a dir, a tots i cadascun dels ciutadans. Els poders de l’Estat emanen d’aquesta sobirania i sembla que són el legislatiu, l’executiu i el judicial, formant un aparent i sòlid trípode sobre el qual tots els ciutadans hauríem de poder descansar segurs i protegits. En la teoria de la “gramàtica parda”, aquella que ens ensenya la dura experiència de cada dia, ens mostra una situació molt diferent. Em sembla que l’administració, amb la seva “legió de servidors incorruptibles”, hauria de fer més segura l’estabilitat del poble, convertint el tamboret de tres en una cadira de quatre potes. Em pregunto per què, els que disposem de la sobirania, que em sembla que vol dir tenir la darrera paraula, anem sempre amb el cul per terra. Des d’aquest lloc tan miserable em miro la cadira i la veig amb unes potes enormes i greixoses que expliquen la meva dolorosa i frustrant posició. Des de tanta altura les testarrades són molt més doloroses, tot i que sembla que el costum en el caure ens torna insensibles. Amb les eleccions, “el poble” pot canviar el poder legislatiu i l’executiu, almenys en teoria, ja que amb el poder que ostenten sobre la informació i el vot captiu, la realitat ens demostra que ens acontentem amb ben poca cosa. No cal dir que una cadira amb dues potes endogàmiques és la cosa més inestable del món. Al Museum of Fine Arts of Boston hi ha una pintura de Jean-Léon Gérôme anomenada L’Éminence Grise que expressa millor que mil paraules tot això. Però l’exemple més descarnat i cínic està en la Llei que el poble ha denominat “Sólo sí es sí”. El poder legislatiu recull el sentiment popular i aprova una llei per evitar els fets com els protagonitzats per l’autoanomenada Manada, que en realitat era jauría. Després de dos anys de lent i vergonyós debat, una llei mostra sense cap dubte quina és la voluntat del poble sobirà. La llei i la voluntat de la sobirania popular han estat, una vegada més, violades per la “interpretació interessada” d’una part del poder judicial. Ho demostra el fet que hi ha qui deixa en llibertat violadors, pederastes, abusadors... i qui, per contra, els manté la pena imposada. Doncs una altra testarrada pel poble i la culpa, de l’altre.