Tornar a començar

Quan un any s’acaba tenim l’efímera voluntat de renovar vells desitjos. Efímera pel poc que dura i renovada, per les mantes vegades que hem fracassat. Un reguitzell de propòsits d’esmena se’ns amunteguen en aquest cervell que la natura ens ha regalat.

El llibre de tresors de l’experiència, tantes vegades anomenat, com tantes vegades desaprofitat, ens mostra inexorablement que estem disposats a ensopegar, una vegada més, en les mateixes pedres. Dues testarrades ens donen, tan sols, l’estranya habilitat d’entrebancar-nos en les pedres de la vora. En Joan Rigol ens esperonava, fa pocs dies, amb una frase d’en Coll i Alentorn: Quan escoltem a algú dir que no hi ha res a fer, nosaltres hem d’entendre realment que tot està per fer.

Per primera vegada en molts anys, vaig sentir en Joan Rigol parlar més enllà de la retòrica del mossèn del meu poble, ja que en tan dolgudes com sentides paraules ens esperonava a fer-ho molt millor. El dolgut sentiment li venia del fracàs col·lectiu del passat immediat. La solemnitat del plantejament mostra la necessitat de fer quelcom en l’ara perquè demà ja no hi serem a temps.

Em vaig sentir cridat a continuar la lluita. La història ens mostra que el poble de Catalunya està engabiat des de fa segles. Diverses generacions han buscat mantes maneres de trobar la clau per obrir la porta de la gàbia.

Avui el president de la Generalitat, amb la retòrica dels predicadors i per gràcia d’una interinitat il·legítima, ens assegura que ell està buscant la clau. Tots sabem que la porta està oberta. Tots sabem que els pardals engabiats poden sentir-se molt còmodes amb les engrunes del poder.

Venim de molt lluny i el vent de ponent segueix portant les pitjors tempestes. Ens barren el pas ofegant somnis de dignitat i futur. Al setembre festegem la desfeta i el fracàs, i ho fem amb l’alegria d’un poble que, engabiat, espera trobar la clau de la gàbia en lloc de sortir per la porta.

No és fent el joc a qui ens esclafa i ens roba que obtindrem les necessàries solucions. Tampoc serà dividint forces i batallant en confrontacions inútils. Els desitjo que en aquest Cap d’Any mantinguin la ingenuïtat que alimenta els somnis i que en el proper trobin la valentia per sortir per la porta.