A qui votar?

Sempre he cregut que votar és imprescindible, necessari i sobretot decisiu. Sempre he tingut clar a qui fer-ho. Ara estic més perdut que mai. Són molts els amics que aquests dies m’expressen l’enuig amb la desesperant política que estem patint. Milers de persones naden en les turbulentes aigües de la política, dels seus i dels altres, ofegant-se en un mar de dubtes i no poques desagradables certeses. No és tan sols decepció, sinó dura frustració. Tothom espera com a mínim, del Govern, eficiència, utilitat i honestedat. Tots recitaríem els valors considerats imprescindibles en una societat que vulgui assegurar-se el futur. No cal ser gaire observador per adonar-se que tots aquests valors són constantment trepitjats en tots els àmbits de la política i l’administració. És una evidència que cal bandejar d’una vegada el creixement infinit en un món de recursos finits. La natura ens avisa, un dia i un altre, que no pot tolerar una espècie nociva i autodestructiva. No hi ha ningú que no s’adoni que la democràcia és avui una entelèquia en mans d’aquells que dominen la informació i la desinformació. Les aberracions del passat les tenim a tocar, i són sublimades en una espantosa guerra en què cada dia es parla de destrucció massiva. Una vegada més és notícia la corrupció administrativa en mans d’aquells que tenen l’obligació de combatre-la. La meva llista seria molt llarga, però no és cert que vostè, estimat lector, en té una de més llarga encara? Patim l’avarícia desfermada d’aquells que administren els béns escassos. Els productes bàsics de l’aigua per beure, els aliments per menjar, l’energia per escalfar-nos, els diners per intercanviar, les matèries primeres per construir i el respecte per mantenir la dignitat són objecte de la més obscena especulació. No n’hi ha prou amb el penós espectacle de veure els recursos que són de tots mercantilitzats per uns pocs, sinó que unes administracions que formen part d’un sistema corrupte permeten l’abús com a pernada per a personatges sense escrúpols. La frustració més gran arriba quan t’adones que els governs alternatius d’esquerra que s’havien compromès a retornar no tan sols el que és de tots, sinó la dignitat anorreada, no són altra cosa que comissionistes del sistema.