Una reflexió electoral

Després de dues eleccions, una darrere l’altra, tot sembla igual, però tot ha canviat. El PSOE salta d’alegria i entre abraçades ens assegura que han guanyat. Bocabadat, em pregunto el que.

El mapa de governs autonòmics i municipals és esfereïdorament un NODO del passat. En les eleccions generals l’empat entre una Espanya i l’altra repeteix la situació anterior, en què els dos blocs irreconciliables es mantenen en el seu búnquer en favor d’una única bandera i en contra de la respectable diferència de cultures i interessos d’una Espanya plurinacional. Una anàlisi més acurada ens mostra que els càntics socialistes són perquè no han perdut estrepitosament.

Tot i deixar en la cuneta del futur, governs i governants extraordinaris com els d’en Ximo Puig o Francina Armengol, estan cofois. Canten, ballen i continuen amb els seus eslògans contra una dreta, que, amb un suport electoral cada dia més gran, ens recorda que estem a la cantonada de la involució. Milions de persones votem sense cap alegria.

Necessitem solucions i no tan sols eleccions de confrontació per triar entre “lo malo i lo peor”. Ara tenen una pròrroga d’uns mesos més, fins a les noves eleccions del desembre. Qui dia passa any empeny.

No és la primera vegada. Aconseguir la suma de les 15 formacions de la resta de les restes de Sumar, amb un maremàgnum d’altres formacions, és missió impossible per a un PSOE que en la qüestió plurinacional té el mateix interès i estratègia que Vox i el PP. Tots sabem que les ofertes a Catalunya són un engany més.

Hi haurà qui col·labori en aquest engany. En aquest, han trobat la inestimable col·laboració d’ERC, però estic segur que tan sols durarà el temps que duri un Junqueras, que, com afirmen centenars de milers dels seus exvotants, sembla més un agent del CNI que un militant republicà. El sacrifici que aquesta actuació determina per a Catalunya és la decadència per a un nou període dels molts, massa, que hem viscut reiteradament en el passat.

El maquillatge de les xifres macroeconòmiques i la publicitat institucional enganyosa no poden alterar eternament una realitat fragant. Espanya no funciona. Catalunya, tampoc, agreujada per una estratègia suïcida d’una Espanya que ha triat malmetre el fet diferencial.